Sabadell i Terrassa no poden competir gastronòmicament en tant que Terrassa ha sabut fer bé les coses en aquest sentit i ens ha guanyat la partida i juga clarament en una altra lliga. Gràcies a Déu nosaltres tenim el Kimbo, que és una insígnia i que sense ell la ciutat seria totalment deserta i desoladora. Però Terrassa, s’ha de reconèixer, ha tingut l’habilitat de crear grans coses. I mira amb quin alcalde. Vull dir que no hi ha excuses i el que compta és posar-s’hi. Sabadell és l’excusa permanent: les dificultats que es posen quan un vol muntar un negoci i tota mena de justificacions, que encara que siguin certes, no poden ser la limitació del que vols fer i al final el que compta és el teu talent i sortir-te’n. Terrassa.
Bé, explico tot això perquè Terrassa, a banda del Capritx de l’Artur Martínez, compta amb una cuina extraordinària que em fa l’efecte que no s’acaba de conèixer i que és la del restaurant El Llumí. Està a la mateixa Rambla, i per sort, la seva ubicació permet arribar-hi sense fer les voltes absurdes que cal fer a Terrassa per anar a qualsevol lloc. Mirin, ja sé que això no queda massa correcte en un article com aquest, però si agafen la sortida de Terrassa centre i a la primera rotonda giren a l’esquerra, i seguidament agafen el primer carrer que puja paral·lel a la Rambla i el segueixen fins a dalt de tot, abans que talli altra volta amb la Rambla, podran aparcar-hi molt a prop, gairebé al costat.
La decoració del local no és la meva decoració, però com la de gairebé tots els restaurants moderns, que fent-se els moderns pequen d’informalitat i, sobretot, d’incomoditat. L’entrada del restaurant compta amb una barra de bar i unes ampolles de licors barats posades al prestatge que hi ha darrere. La cafetera i alguna cosa més. És un rebedor poc interessant, però en fi, no s’hi pot fer res. Després comença un passadís llarg i estret on ja hi incorporen alguna taula. A la banda esquerra d’aquest passadís llarg hi ha la cuina, i una finestreta on els cambrers recullen els plats que surten de cuina, i que de vegades quan passes per davant, s’hi pot veure alguna cosa. Després hi ha dues sales de menjador i al final un patí gran, mig arreglat, que a l’estiu també s’hi pot dinar o sopar.
Totes les taules compten amb un llum d’aquests d’escriptori que s’estiren i es repleguen i van enganxats a la paret. Les taules són petites però suficients.
L’estructura dels plats és tipus platet, més gran i més elaborat que una tapa però molt més petit que un plat. Això permet degustar gran part del menú, cosa interessant sobretot la primera vegada. Treure’n la màxima informació, poder tastar-ho gairebé tot, és de les coses que més encertades trobo quan conec un restaurant. Això de fer 2 plats i postres cada vegada està més passat de moda i cada vegada em sembla més carrincló i poc precís. Si donem tantes oportunitats a d’altres afers, per què amb un restaurant jutgem amb només dues de les seves creacions? Tot i que val a dir que hi ha llocs que amb dues cullerades n’hi ha prou per aixecar-se de la taula i marxar.
Per tant, la primera vegada és millor fer el menú degustació, que tenen a un preu gairebé irrisori -30€, beguda a banda-, i que permet fer la majoria dels platets que hi ha a la carta. Crec recordar que són 12 plats i dues postres, però no em facin gaire cas. L’últim plat abans dels postres és una mica més contundent. Dues troballes que sempre són a taula: la petxina de pelegrí i el llagostí arrebossat. Les braves, al seu estil, també són força bones. La resta és molt canviant i les incorporacions són constants. És una de les coses que admiro i m’apassiona d’El Llumí, aquesta creativitat constant, les ganes de fer noves coses i millors, d’autosuperar-se, de voler les estrelles i una mica més, de no aturar-se mai. L’última vegada, i ara ja fa molt temps d’aquesta última vegada, vaig provar una coca de sardines estratosfèrica.
Les postres són originals, el servei és jove i dinàmic i els vins simpàtics igual que la factura total.
Si volem bons restaurants a Sabadell haurem de fer-ho una mica millor. Fer-ho com Terrassa per exemple, com El Llumí concretament. On hi ha talent i sacrifici hi ha recompensa, i a El Llumí, al ritme que van, no hauria de tardar gaire.
