Veig el mar molt a prop, a la meva vora
contemplo la muntanya al meu entorn
un mar tranquil, pausat que el sol dora
i una muntanya verda que mai dorm.
Tanco els ulls i em sento bressolada
per l’ona que arriba sense fer remor
i crec que l’aigua mai està cansada
i m’estiro sobre com si fos una catifa d’or.
Veig l’ocell del bosc que saltironeja
de branca en branca feliç i rialler
i sento que el meu cos es balanceja
respirant l’aire pur i juganer.
A l’horitzó el firmament i el mar s’ajunten
i els vaixells llunyans sembla que navegui cap al cel
que llissa és l’aigua quan a l’infinit despunten
i em trobo feliç portada per un anhel.
El raig d’or que brilla en les onades
encisa i penetra dins del cor
l’he vist i el veure moltes vegades
com si fos un estimat tresor.
A la nit és la lluna riallera
que es miralla en l’espill platejat
tot és fosc i aquell raig és la bandera
que cau dins l’aigua amb el cel estrellat.
Que poc coneixia el mar, volia una carena
era un ocell enamorada de la terra endins
ara em sento com el pastor i la sirena
amb el cor a trossos entre l’aigua i els pins.
I miro des del mirador de vista inacabable
el goig de tenir el que estimo tant
una mar serena, tranquil·la que m’és perdurable
i el bosc ple d’ocells que els sento refilant.
