La setmana passada vaig acompanyar Guy Verhofstad, president del grup liberal-demòcrata i ex-primer ministre belga, a Atenes en un viatge de dos dies amb uns quants diputats del grup. Vàrem tenir llargues reunions amb polítics, acadèmics i agents socials grecs, tot mirant de copsar sobre el terreny l’estat de la situació. Tornant cap a Brussel.les la sensació en el grup era de tristesa. Grècia, bressol de la democràcia i de tants valors occidentals, es troba en una situació límit i s’hi troba molt més per culpa pròpia que no pas per malèfics contubernis o imposicions internacionals.

Pel que fa a mi, no he deixat de pensar aquesta setmana en un dels economistes més influents del segle XX, John Maynard Keynes. El seu pare li deia sovint: “fill, no hauries de parlar tant de civilització occidental, sinó de possibilitat de civilització occidental: si no es respecten els contractes signats, si no es paguen puntualment les factures, si la justícia no és ràpida ni eficient… no hi ha possibilitat de construir una societat desenvolupada i eficient”.

També teníem sensació de frustració, especialment els diputats nòrdics que ens acompanyaven: Grècia ja hauria fet suspensió de pagaments fa tres anys però la solidaritat europea (especialment aleamanya i nòrdica) fins ara ho ha impedit. Molts europeus en general, i també molts grecs en particular, no semblen reconèixer aquest esforç i el populisme anti-europeu fàcil i banal sembla difondre’s ambientalment més que no pas tot el valor de la solidaritat d’un rescat que uns països fan amb un altre. Aqui teniu un resum d’algunes impressions.

1.- Grècia és un estat fallit: des de fa anys que no paga proveïdors i des de fa mesos que no paga algunes nòmines i pensions. Que un estat, que s’arroga el monopoli de la recaptació coercitiva dels impostos i de l’ús de la força, deixi de pagar és més que una ruïna econòmica, suposa una ruïna moral encara més gran. Que això passi dins de la UE, i encara més dins de la zona euro, ho fa molt més irresponsable. El seu efecte i el seu exemple afectarà sens dubte altres països membres: si a Grècia si le perdona el 70% del deute, per què irlandesos, portuguesos o altres països l’han de tornar tot? I una altra reflexió: si el deute públic esdevé un actiu de risc, com si una acció en borsa d’una empresa es tractés, tornem al segle V a.C. i perdem una base clau de civilització occidental: si l’estat incompleix el seu compromís de tornar el seu deute, jo he de pagar les factures?

2.- Els darrers governs grecs han mentit descaradament la UE: l’anterior govern popular va manipular grollerament les estadístiques oficials. El darrer govern socialista va incomplir sistemàticament totes les promeses de reformes i privatitzacions que s’havien de fer a canvi del primer rescat. I no s’hi val dir que la culpa és d’alguna agència de ràting, que tot i tenir responsabilitat en la manipulació no en són els principals responsables: la culpa més gran la té l’Estat grec. Al 2006 la Comissió Europea va voler supervisar els comptes grecs perquè ja tenia sospites de frau i el Consell (els Estats) no la van deixar. Qui digui que la UE és culpable menteix per voluntat o omissió: ho és el centralisme dels Estat Membres, que es resisteixen a cedir poders i controls a la UE. Sempre, però, és més fàcil de culpar la UE, que no tenia instruments ni mitjans supranacionals ni estava preparada per a fer front a una crisi com aquesta.

3.- Entre 2000 i 2010 els costos salarials a Grècia han pujat un 54% (a Alemanya només un 18%). La productivitat grega per hora és un 22% inferior a la mitjana europea i un 28% menor que la nostra. El salari mínim (14 pagues) a Grècia és de 751 euros, per 641 a Espanya i 485 a Portugal. Atenent que els salaris han de fixar-se d’acord amb la productivitat (principi bàsic de l’economia) la situació ja era insostenible al 2009. Demanar ajustaments salarials a Grècia és de pura lògica econòmica en una economia de mercat, però m’inquieta (en clau de civilització occidental) que es presenti tant sovint “les retallades” que imposa la UE com la causa de la crisi i de la probresa dels grecs. M’astora veure tants polítics i periodistes a casa nostra que ignorin aquestes dades quan parlen de Grècia (això m’inquieta encara més en clau de possiblitat de civilització occidental).

4.- Es diu que a Grècia el 1974 hi va arribar la partitocràcia però no pas l’economia de mercat. La despesa pública sobre el PIB se situa entre el 50% i el 60%. La sobre-regulació i l’intervencionisme aixafen tot esperit d’iniciativa i la lliure competència: la llet per a biberons només es ven a farmàcies i és més cara a Grècia que a Alemanya; la manca de competència fa que la mantega als supermercats sigui més cara a Grècia que a Alemanya. Hi ha moltes empreses públiques i molts bancs públics fora de tota lògica eficient. A Grècia tampoc no saben quants funcionaris hi ha (un milió? un milió dos-cents mil?) i el frau fiscal és altíssim i no para de créixer. La paraula “retallades”, però, copa el debat polític allà i aquí, però hauria de ser la paraula “reformes” la que fos al centre dels debats. Si la trampa i el frau es generalitza no hi ha possibilitat de civilització.

5.- L’alternativa no és entre austeritat o creixement sinó entre austeritat o suspensió de pagaments. El propi comissari Joaquín Almúnia ho va dir a Barcelona fa un mes: mentre hi ha un endeutament públic tan gran, que absorbeix l’estalvi privat per finançar-lo, el sector privat no pot tornar a tibar el creixement econòmic. És a dir, sense austeritat pressupostària a partir d’uns nivells molt alts de déficit i deute públics, el sector privat no pot iniciar la recuperació per manca de crédit disponible (el sector públic el monopolitza en aquests casos de fort “credit crunch”).

6.- El pànic a sortir de l’euro és un sentiment compartit i majoritari entre els grecs, també reflexat a les enquestes. Si alguna cosa tenien en comú tots els nostres interlocutors era el pànic a tornar al dracma. La situació ara és greu i és cert que els ajustaments suposaran una disminució del nivell de vida. Però la sortida de l’euro provocaria una situació molt pitjor a la que ara es presenta: una gran hiperinflació de preus de la nova moneda, que patiria una brutal depreciació en els mercats internacionals, així com també el tancament total dels mercats internacionals (ningú no voldria deixar més diners als grecs). Si amb l’euro Grècia ha perdut tot el crèdit internacional, com amb una nova moneda grega l’hauria de recuperar o guanyar?

7.- Grècia pateix una economia congelada i un cercle viciós de caiguda econòmica perquè els agents econòmics (individus i empreses) ajornen més i més les seves decisions de consum i d’inversió. La votació d’ahir és un pas en la recuperació d’aquesta confiança internacional però les eleccions de l’abril poden destruir aquest guany si creix molt el vot radical anti-europeista. Aquesta espiral negativa de confiança ja ha fet que uns 350.000 milions d’euros en dipòsits bancaris hagin estat trets del país en els darrers tres anys i que ara estiguin en comptes bancaris a l’estranger.

8.- Com ha dit avui el comissari d’Economia Oli Rehn, una majoria de grecs volen les reformes i accepten els sacrifics que l’ajustament comporta. Avui però Theodoros Skylakakis, eurodiputat liberal grec, es mostrava desolat per l’incendi de tants edifics a Atenes, alguns d’ells pertanyents al patrimoni històric: què se’n treu, d’aquesta violència? Els grecs, i altres probles europeus, semblen preferir la fallida, la devaluació massiva, la inflació, el control de capitals i l’aïllament exterior abans que els ajustament i les reformes, que al centre i al nord d’Europa han tornar a servir per a remuntar una altra fortíssima crisi econòmica? Estem a Catalunya més a prop de Grècia o de Suècia?

Ramon Tremosa
Barcelona, 1965. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i doctor en Economia per la UB. Professor de Teoria Econòmica a la UB. Autor d’estudis i assajos sobre temes econòmics, defícit fiscal, infraestructures i transports. Eurodiputat de CDC.
@ramontremosa

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEL MAR I LA MUNTANYA
Article següentTerrorisme i perdó.