Canto per tot el que m’ha donat la vida,
canto pels moments feliços que he gaudit
i aquest meu cant és com la crida
que arriba fins a l’infinit.
La meva cançó és una pregària
que m’omple de goig i sentiment,
surt de l’ànima i és plena de nostàlgia
pel que he oblidat i guanyat en el pensament.
I miro el món amb tota la grandesa,
sentint-me plena per tot el que he viscut
i veig en la naturalesa la puresa
i no enyoro res del que he perdut.
La serenor és la meva companyia
i ho veig tot bell, formós i pur,
mentre em bressolo amb l’alegria
de sentir-me viva en un món que és impur.
Clamo al cel perquè no m’abandoni
i em condueixi a un bon recer
i si he pecat que benèvol em perdoni
perquè com humà no sé que he de fer.
I canto i ric mentre res m’enganya
sentint-me compresa a cada instant,
trobant la força que m’acompanya
que és la que m’ajuda tot cantant.
