Algú n’hauria d’escriure la biografia completa que mereix. És recordat principalment pel seu paper en el Comitè per la pau, a París, amb Maritain i Mendizábal. Ara només esmentaré algun aspecte poc conegut de la seva trajectòria política i social. Pocs saben, en efecte, que Roca i Caball va formar sempre part de la Comissió Política o Comitè de govern d’Unió Democràtica, que després de Carrasco i Formiguera era el candidat més votat d’aquest partit, o bé que durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser secretari del Club de Futbol Barcelona, i que durant la República va ser, primer, vice-president, i després president de la Federació Catalana de Futbol. Però segurament el que més us sorprendrà és una altra cosa

Quan el 1976 va sortir la meva història d’Unió Democràtica, vaig anar a casa del senyor Roca i Caball, al carrer dels Madrazo, a oferir-li un dels primers exemplars. Li va fer molt il·lusió veure aquell llibre, que feia goig, amb fotografies i tot. No era vanitat: era una persona extremadament modesta, no gens ambiciós, però estava satisfet de comprovar que l’actuació del seu grup en aquells moments tan difícils, fins aleshores generalment ignorada, quedava ja a l’abast dels historiadors i fins del gran públic. I aleshores em va explicar que, en vigílies de les eleccions del febrer del 36, Companys havia ofert a Unió dos llocs a la llista del Front Popular, i que els candidats que Companys admetia eren Carrasco i Formiguera i ell, Roca i Caball. La notícia em va sorprendre, però se situa bé en el clima dels Fronts Populars d’aleshores, d’aplegar totes les forces democràtiques conta l’onada creixent dels feixismes. A França havia pres la forma concreta de proposta als catòlics antifeixistes, amb la famosa frase Nous te tendons la main, ouvrier catholique… (a l’Arxiu Secret del Vaticà recentment obert als historiadors he trobat una reacció molt curiosa i positiva de Pius XI a la main tendue; ho vull publicar). Fora de Catalunya no trobem a l’Estat espanyol aquesta política de la main tendue, sinó, de banda i banda, un clima apocalíptic. Vaig preguntar al senyor Roca perquè no havien acceptat, i em va respondre que, en aquells temps, era impensable que un catòlic figurés en una llista electoral on hi havia comunistes. Malgrat el refús, l’anècdota il·lustra la irreversible evolució política de Roca i Caball, i del grup d’Unió que procedien del carlisme. No perquè hi aportessin una ideologia integrista, sinó perquè s’hi van incorporar amb aquell esperit de servei desinteressat i una fidelitat a tota prova.

Quan va morir el pretendent carlí don Jaume, el nostre genial Xènius li va dedicar una glossa en la qual es demanava per l’essència del carlisme. Deia que l’essència del carlisme és la fidelitat. Però, fidelitat a què? A un pretendent? No, perquè estan dividits sobre quin és el legítim successor. Fidelitat a un programa polític? Tampoc, perquè no en tenen. Doncs, fidelitat a què? I concloïa l’Ors: el carlisme és la fidelitat a la fidelitat. La fidelitat químicament pura, que es transmet de pares a fills, i prou. Per això – i ara ja sóc jo qui opino, i no Eugeni d’Ors – els tradicionalistes solen ser formidables quan canvien de partit i consagren tota aquella fidelitat que duen a la sang a un partit o a un moviment que s’ho valguin. Aquest va ser, al meu entendre, el cas de Joan Baptista Roca i Caball. Va abandonar la Comunió Tradicionalista i va ser un dels fundadors d’Unió quan aquella, en la campanya per l’Estatut que seria aprovat el 1932, va prohibir als seus membres de participar-hi, perquè, d’acord amb la doctrina aleshores oficial de l’Església, l’Estat havia de ser confessional catòlic i prohibir totes les altres religions.

Roca i Caball va morir aquell mateix any 1976 en què apareixia la meva història d’Unió Democràtica del 1931 al 1939.

Hilari Raguer,OSB
Madrid, 1928. Llicenciat en Dret per la UB, estudià Teologia al Pontifici Ateneu Anselmià de Roma i doctor en Sociologia per la Sorbona de París. Monjo de Montserrat i sacerdot. Antifranquista empresonat durant la Dictadura. Ha destacat en tasques de divulgació bíblica i litúrgica i en estudis sobre la historia política de Catalunya al s. XX i les relacions Esglèsia-Estat

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEl filòsof, el rei del pop i el rabí.
Article següentDemòcrates i legalistes