Aquesta Setmana Santa m’he trobat una mica desorientat. Per primer cop l’he viscuda fora de casa, així que tampoc he sentit la necessitat de marxar, exceptuant un parell de sortides que he fet per la zona. Em consola i alhora m’entristeix, però, que aquesta desorientació sigui general, entre guerres, pandèmies i inflacions que anuncien que estem arribant al final d’una etapa.
A això cal sumar-hi la desorientació espiritual que patim molts dels qui ens hem educat en temps postreligiosos, fet que ens deixa fora de les celebracions litúrgiques d’aquestes dates. Alguns, a contracorrent de les palpitacions dels temps, provem d’inculturar-nos en el cristianisme, però almenys jo no soc capaç de sentir-me vinculat a les seves manifestacions culturals. Hem perdut literalment l’oremus, com deia el llibre de Salvador Alsius, i les processons de Setmana Santa —com moltes d’altres— ens van per dins.
Així doncs, per sortir de l’atzucac, he decidit exercitar-me en el meu propi ritual rellegint Ofici de Setmana Santa (Edicions 62, 1978), un dels llibres més curiosos i originals del filòsof Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939).
Rubert de Ventós és pròpiament autor d’assajos i tractats, encara que també ha cultivat el gènere aforístic. Aquest llibre, però, no és ni una cosa ni l’altra, encara que té una miqueta de cadascuna, ja que està format per «notes marginals i personals» que va redactar mentre escrivia un altre llibre més rigorós i feixuc. Seria més aviat un dietari malgirbat dividit en un epíleg —introductori!— i set capítols, un per cada dia de la setmana santa que es va tancar a fer feina.
De què va aquest llibre i per què dic que és curiós? Va dels seus dimonis íntims —títol d’un altre llibre que escriuria 34 anys més tard— i del valor que tenen els excedents que emanen de l’exercici autoconscient de l’ofici de pensador. Diu Rubert: «Si visqués sempre com aquesta Setmana Santa, sol i lliurat només al ritme dels meus pensaments, de segur que em tornaria tan narcís, impotent i coherent com els que s’hi dediquen de debò… Perquè no és ja que les teories s’assemblin als seus autors; és que reflecteixen fins i tot les condicions de la seva elaboració».
L’originalitat de Rubert, doncs, rau en aquestes condicions «ascètiques» d’elaboració, unes condicions que li permeten relligar un reguitzell de pensaments aguts i irònics sobre la condició del filòsof i una metareflexió genial sobre la seva disciplina que deixa enrere la temptativa de posar el pilot automàtic o de redactar idees prefabricades.
Malauradament, avui dia estem molt lluny d’aquest ideal. Els filòsofs acadèmics que no són precaris són funcionaris, i la seva producció intel·lectual és molt més grisa, almenys pel públic general, ja que està enfocada a acreditar els seus mèrits en forma de papers i comunicacions científiques. Els pocs que encara es dediquen a conrear l’assaig —i en català— se’ls pot titllar d’herois. Damunt, els filòsofs de Catalunya patim un gran mal que ja va diagnosticar anys enrere el professor Jordi Sales: no ens llegim entre nosaltres.
Davant d’aquest panorama, puc dir que el meu ofici de setmana santa amb aquest llibre m’ha estat molt profitós, i en surto principalment amb dues reflexions.
La primera és que ens cal mantenir certs rituals i certs ritmes: «Les idees parlen així de la concentració intel·lectual o vital que les ha produïdes: de la quantitat, ritme i proporció que el pensament manté en relació amb altres activitats». De tant en tant va bé filosofar com feia Rousseau a Els somieigs del passejant solitari: deixant voleiar el pensament al bell mig d’un llac, un dia assolellat de primavera, ajagut en una barca que no mena enlloc. Sense aquestes hores serenes, la tasca de la filosofia esdevé eixorca, perquè ens movem entre l’aridesa de la burocràcia i la «desconnexió» de les vacances. Si alguna cosa demostra aquest llibre és que necessitem moments d’oci per concentrar-nos a reconnectar i no a pas desconnectar, per tal de produir aquestes obres madures de pensament genuí.
La segona, és que necessitem enraonar amb la tradició. Si hem perdut l’oremus, com a mínim coneguem els nostres filòsofs. Com deia l’altre dia, gairebé cap estudiant de filosofia de l’actualitat sap que existeixen aquests llibres i aquests pensadors. Precisament un dels punts d’inflexió de la trajectòria de Rubert de Ventós va ser la redescoberta dels filòsofs catalans de començaments de segle, dels quals sempre se n’ha sentit deutor. Els que eren a l’exili els va poder entrevistar en uns documents audiovisuals valuosíssims que ningú no recorda i que RTVE amablement va posar en línia quan els hi vaig fer la petició. També es poden trobar en forma de llibre a Pensadors Catalans (Edicions 62, 1987). Però segurament qui el va ajudar a entendre millor que pertanyia a una tradició pròpia va ser Joan Crexells (1896-1926), com explica al seu llibre Per què filosofia? (Edicions 62, 1983).
En definitiva, i deixant qüestions lingüístiques de banda, l’assaig filosòfic en català està desorientat. Ho està per aquest doble vessant: el de la burocratització i precarització del professorat universitari que impossibilita els moments d’oci que exigeix el pensament creatiu i la ignorància de la pròpia tradició.
Em preocupa les dinàmiques perverses cap a on ens porta tot plegat, ja que si no tenim temps per escriure amb propietat i no podem escriure amb propietat perquè desconeixem la tradició, deixem d’escriure les obres originals que haurien de constituir la tradició de demà. Mentre no revertim aquesta dinàmica només ens queda llegir llibres com el que m’ha acompanyat a mi aquesta Setmana Santa. Si no arribem a l’ofici, algun benefici en traurem.
