Avui dilluns suposo que ja començarà a treure el cap per algunes llibreries. Al llarg de la setmana anirà trobant el seu lloc a totes les que conegueu. Alguns privilegiats ja el tenen i dimecres passat, quan el vam presentar en públic, ens el van prendre de les mans. Avui, doncs, el meu primer llibre “Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans” comença a caminar sol, després de totes les feinades i les angoixes, les reescriptures i correccions, les ànsies i les il·lusions dipositades o els temors del patidor sense remei, solta ni volta que sóc. Ara mateix, tinc la impressió que imagino té una mare que ha dut al seu ventre nou mesos una criatura i de cop, neix i respira, sent, menja i plora sola. Ja és fora però encara és quelcom propi, intern, carnal. Ara mateix el llibre encara em necessita a mi, perquè el porti arreu, vol que el presenti a tothom, necessita que n’escrigui coses com aquesta i que el faci arribar a amics i mestres, però ben aviat caminarà sol. S’endinsarà per racons que són ignots per mi mateix, arribarà a mans mai saludades, travessarà camins que mai no he pres. Sorprendrà al seu principal perpetrador. De ben segur que en molts casos serà enforat, empolsegat, clos, oblidat. Res que no sigui normal, una vegada passi la febrada de la novetat i tots els qui l’hagin hagut de saludar i lloar, fins i tot aquells a qui hagi repugnat i així ho manifestin amb escarafalls, tornin a d’altres temes. 
 
Per mi aquest llibre haurà estat important. Fins diria que molt important. No només perquè ha estat el meu primer llibre, per aquest caràcter ordinal, amb tot el que això pot significar per algú que va decidir dedicar-se a escriure coses, sinó perquè la redacció d’aquest llibre, que neix de la tesina que vaig haver d’elaborar pels meus estudis, és l’inici d’una projecte d’obra i vida. Ara mateix no sé per on em duran els viaranys de l’incert ofici d’escriure, però estic segur que hi ha una línia ben fina i ben flexible que relligarà el que ara he fet amb qualsevol cosa que d’ara en endavant faci. Perquè m’he submergit en una època – la Catalunya del primer terç de segle XX, entre el 1914 i el 1920 – en uns personatges – la intel·lectualitat ateneista i periodística – en un context – els anys de la Gran Guerra, a Europa, el Noucentisme i la Mancomunitat, al país – i en un àmbit – la premsa, el debat i la literatura – del qual no crec que sigui fàcil marxar-hi. Amb la meva recerca sobre Iberia he trobat el meu petit marc, el meu petit racó des d’on pouar i, com deia dimecres a la presentació del llibre – en que m’acompanyaven l’Amadeu Cuito, nét de don Amadeu Hurtado, un dels homes d’Iberia i d’aquesta època daurada que em sedueix i Enric Juliana, un mestre i autèntic referent – crec molt possible que els joves que escrivim, que fem de periodistes, que volem fer quelcom en aquest país des de la literatura, ens haguem d’abeurar de les fonts d’aquella època en que es va traçar un catalanisme cosmopolita, europeu, liberal i republicà, en la millor de les excepcions del terme. Per tant, segur que hi haurà feina per fer.
 
Fugint de mitomanies, de pur arqueologisme, de la fascinació vana i estèril i del ranci i la naftalina, sempre hauré partit d’aquesta primera fita. D’aquest “Per França i Anglaterra” que tot just ara comença, com deia a caminar sol. I a partir d’aquí, potser un altre estudi periodístic, potser una biografia d’alguns pròcer o, qui sap, fins i tot és possible alguna cosa de ficció, inclús, perquè no, una novel·la. Ara però, com un pare, com a una mare, com una llevadora, només em queda contemplar el desvetllar-se a la vida del meu primer llibre. 
 
Ja em direu.