Xatejo una estona amb la senyora Caudet. Amable conversa, discreta, educadíssima sense enfalacs superflus, moralitzant i tonificant. Se m’acomiada dient-me que se’n va a fer els macarrons pel dinar dels néts. Senyor! Macarrons! Els macarrons que les àvies catalanes fan als seus néts són els millors dels món, com qualque ànima sensible sap, i perllonguen el cordó umbilical del que els rep amb la genètica del seu país. Em promet que si faig bondat i quan el metge em deixi me’n farà, i esdevé el millor estímul i lenitiu per a suportar aquesta atroç sequera de carbohidrats.
Les mares, que sempre hi són, si un dia esdevenen àvies, segueixen essent-hi sempre. Veterans de luxe, banqueta privilegiada d’equips no sempre campions, impertèrrites heroïnes sovint mereixedores de millor causa; línia de defensa, caserna d’hivern, impagable intendència que recordant-nos de quin esforç venim apel·len silencioses a quins seran els nostres deures: qui no dona el tracte que ha rebut mereix ser dit fill de puta, suposo que fins aquí tots d’acord.
Aquest país és el millor del món gràcies a les seves àvies, gràcies als macarrons de les seves àvies. I si no l’és, i si de vegades no el sembla, és perquè encara no les ha sabut remerciar prou. I la senyora Caudet, paradigmàtica: patriotisme sense escletxes i sense escarafalls, ordre, pulcritud, activisme de trinxera, resistent, els macarrons a taula i a l’hora, fantàstics, immortals a la memòria dels qui els rebran; les virtuds matriarcals cicerionianes: Mens, ratio, consilio in senibus est (i no abusar del tomàquet, en això si que som estrictament planians!) en el supòsit que elles no existissin mai no hauria existit cap ciutat.
Urgeix que el país faci monuments a l’àvia desconeguda. Als seus macarrons, per defecte o extensió, si menys no. Edils! Feu la plaça dels macarrons de l’àvia catalana, i deixeu-vos de collonades sostenibles!
