L’endemà del referèndum la radio pública alemanya Deutschland Funk va entrevistar al president del Parlament Europeu, l’alemany Martin Schulz. De l’entrevista, a part de les generalitzacions que ja se’n podien esperar, voldria destacar-ne dos punts. El primer, Schulz va dir que estava molt content perquè tot el procés del referèndum escocès havia estat tan democràticament exemplar, una punxadeta implícita (crec jo) de cara a Espanya. El segon és que Schulz va tornar a deixar ben clar que un cas com el d’Escòcia “i altres semblants” no està previst en els tractats, i que si Escòcia s’hagués decidit pel “sí” la UE hauria hagut de trobar un procediment especial d’admissió que no tindria res a veure amb els normals per països que vénen de fora de la UE. Són manifestacions clares i rotundes que haurien de fer xiular les orelles dels Srs. Rajoy i Margallo.
Si Escòcia hagués votat “sí”, nosaltres hauríem tingut potser l’avantatge de què la UE ja hauria hagut de posar fil a l’agulla per regularitzar “l’ampliació interna”. El “no”, però no ens porta cap desavantatge, precisament perquè els dos casos són molt diferents en una colla d’aspectes. Permeteu-me que repeteixi i completi el que ja deia en el meu article del 20 d’agost.
-l’independentisme català és empès per la societat civil, per un moviment massiu popular, políticament transversal; l’escocès ha estat iniciat i portat per un únic partit independentista.
-Catalunya és escanyada econòmicament i veu cada vegada més restringits els seus drets de tota mena. Escòcia els ha ampliat notablement en els darrers temps.
-En els darrers cent anys cap escocès no ha hagut de patir persecucions ni sofriments pel sol fet de ser escocès i de conservar la fidelitat a les seves tradicions i institucions. Ben al revés dels catalans.
-El govern britànic no tan sols ha autoritzat el referèndum en un acord amb l’escocès, sinó que ja de principi va fixar per escrit en aquell pacte que el seu resultat l’aplicarien tots dos governs d’acord amb l’interès comú. Dos dies abans del referéndum, Cameron repetia encara que acceptaria el seu resultat sense reserves, i el dia abans deia al Times que no haver autoritzat el referéndum hauria afavorit definitivament la independència.
A Escòcia, pel que ens en ha arribat, sembla que els arguments econòmics eren els més importants i no sembla que Salmond hagi pogut convèncer prou gent de què amb el petroli n’hi hagués prou per anar millor. A Catalunya no tenim petroli, peró tenim una base econòmica més potent i més diversificada que no pas la que té Escòcia. Però el factor de més pes és que la majoria dels catalans està convençuda des de fa temps que quedar-se dins d’Espanya és la pitjor de les possibles alternatives. Sobre els arguments culturals, identitaris, etc. no cal parlar-ne. Tots els nostres lectors n’estan al cap del carrer.
Una diferència molt gran entre Escòcia i Catalunya, es també que nosaltres no provocaríem un dilema estratègic com era la negativa dels escocesos a permetre la permanéncia de la flota atómica britànica a la seva base de Faslane. Això, precisament en aquest periode de tensió amb la Rússia de Putin, tenia més pes del que pot semblar. Ben al contrari, la nostra permanència a la UE evitaria molts inconvenients i desavantatges pels seus països membres, que serien conseqüència de la nostra exclusió.
Tant ara que han dit que no, com si haguessin dit que sí, el servei més gran ja ens l’han fet els escocesos (i els anglesos!) amb la cel·lebració d’un referèndum impecablement democràtic. Per molt que a Madrid s’emparin al darrera de la seva sacrosanta constitució, no podran evitar que la comparació amb la Gran Bretanya els deixi, democràticament, com un drap brut.
I parlant de la constitució, aquestes “Taules de la Llei Hispàniques”: si el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que la llei catalana de consultes no atempta contra la lletra constitucional, no podem dir llavors que la seva prohibició a través del TC seria anticonstitucional? És un argument més per no acceptar mansament el que aquests servidors togats del PPSOE ens vulguin imposar.
Gran Bretanya no tornarà mai més a ser el que era abans del referèndum escocés. Espanya ja no tornará mai més a ser el que era abans de la mobilització massiva dels catalans per la independéncia. I a Catalunya, amb consulta o sense, no hi ha qui l’aturi. Ara per cada porta que ens vulguin tancar n’obrirem dues, i per cada camí que ens vulguin barrar trobarem dreceres o marrades per seguir endavant. I de cara a fora tindrem ara sempre la comparació dels métodes espanyols a la Putin, amb els britànics dignes del més pur esperit democrátic europeu.
Després de saber-se els resultats, Cameron va comparéixer davant del parlament britànic i va dir, justificant altra vegada l’autorització del referèndum: “Varem considerar que no podíem ignorar la voluntat de la majoria del Parlament escocés”. Senyors de la “Villa y Corte”. prenguin-ne nota!
