El jurat noruec que concedeix els premis Nobel de la Pau, no ho ha tenir mai fàcil. Entre els noms que rep de vegades n’hi deu haver més d’un que se’l mereix, però s’ha de decidir per un, d’acord, suposo, amb uns criteris determinats. Aquesta vegada s’ha decidit per l’opositora veneçolana Corina Machado, donant així una injecció d’oxígen a la oposició contra el dictador Maduro i no soc ningú per dubtar de l’encert de la decisió. És una altra cosa la que em desconcerta i fins i tot m’indigna: i és la lleugeresa i la ignorància amb la que tanta gent opina sobre aquest premi.
Quan ho vaig llegir ho veia i no m’ho creia: unes 4.000 persones havien donat la seva firma perquè es donés el premi a Pedro Sánchez. Valga’m Déu, com funciona el cervell d’aquesta gent? Diuen que és perquè ha defensat els drets dels palestins i perquè s’ha manifestat sempre a favor dels ucraïnesos. Si s’hagués de donar un premi a totes les persones que han fet el mateix, no cabrien a la capital noruega el dia del lliurament.
És clar: aquest disbarat no és res comparat amb les pretensions de Trump, que ja s’ho devia tenir coll avall. Aquest home, que no té cap inconvenient ha dir mentides quan li interessa, ha afirmat fins i tot que gràcies a ell s’havien acabat vuit guerres a tot el món, cosa que ja han desmentit alguns dels països que ha esmentat. I ara, amb la seva intervenció a la guerra de Gaza, ha fet certament una cosa molt lloable, però no pas acreedora encara al premi, ja que només és un primer pas… No discuteixo pas que arribi a merèixer-lo. Però això només passaria si aconsegueix una pau duradora a tota la zona, un acord que a canvi del reconeixement d’un estat palestí, tots els estats àrabs (tots!) reconeguin el dret a l’existència d’Israel i hi estableixin relacions normals. Llavors sí que no sols es mereixeria el premi sinó també un lloc d’honor a la història dels nostres temps. Però tan lluny encara no hi som ni de bon tros.
Concedint el premi a persones individuals o a entitats de la societat civil que, sovint amb risc elevat d’empresonament o de prohibició lluiten per la llibertat i la democràcia, el jurat no corre riscs posteriors d’haver obrat amb massa precipitació. El cas de Nelson Mandela n’és un exemple paradigmàtic. En canvi, amb polítics, han d’anar molt en compte. Ara, a l’hora de concedir l’actual, repeteixo que és molt comprensible que s’hagin guardat com d’escaldar-se de donar-lo a en Trump. Fa anys, van donar el premi a Isaak Rabin i a Yassir Arafat, després que aquests haguessin arribat a un acord que semblava posar fi al problema i ser el començament d’una pau duradora en aquelles terres… Però ja sabem què va passar després. Rabin va ser assassinat per extremistes jueus, Arafat es va haver d’exiliar a Tunis on va morir anys després, i el vessament de sang va seguir anys i anys. Això ho deu tenir el jurat noruec molt present.
No, “Mr. President”. Rebre el Nobel de la Pau, li exigirà encara molta més feina. Tant de bo que la faci i que arribi a merèixer-ho. Però tal com és vostè, tinc els meus dubtes…
