Sovint tenim la percepció que tot el que ens envolta és un remolí de desgràcies, circumstàncies plenes d’infortunis, rutinaris quefers i els dies que transcorren sense gaires sorpreses.
Tot i gaudir dels justos privilegis del viure amb dignitat, com disposar de vivenda, una feina, posseir una acceptable salut que ens permeti el normal devenir d’una existència còmoda i saludable, la prosperitat personal, emocional o laboral la intuïm lluny de la nostra quotidianitat més propera.
Tenim massa expectatives del que ha de ser la vida triomfant?
En aquesta societat hiperproductiva totes les activitats han esdevingut estàndards per a la productivitat, romandre en continu moviment malgrat la nostra veu interior que ens implora calma, la desitjada aspiració del gaudi joiós que la vida ens regala a cada instant.
Potser aquests justos privilegis ens recorden que no tothom en pot complaure’s, que sovint la mal anomenada normalitat amaga un regal de vida extraordinari i desconegut. La vida semblava un somni il·lusori on fer realitat tots els capricis, els dies de llibertat disfressats de nena malcriada i frívola.
I si la vida l’hem entès equivocadament? I si ens han fet creure que la cerca de la felicitat és quelcom inaccesible i remot? Què ens queda realment?
Podem albirar una realitat més propera i acaronant, aquella realitat esperançadora i valuosa que ignora els grans discursos afectats i retòrics, aquella que escolta la naturalitat del nostres dies i el prodigi de meravellar-nos amb ells.
És necessari més que mai, recuperar la lentitud i la curiositat en els processos de la vida, comprendre que la demanda personal, laboral i social de manera desaforada és un dels grans errors del nostre món contemporani.
Noves batalles es poden generar per la nostra supervivència, aquelles invisibles i alhora poderoses, les que guanyen adeptes sense preguntar, les que s’insinuen com un nou marc de pensament i ideologia. Un nou humanisme ens brolla com un retorn a un món accelerat i perniciós sempre augurant d’infinites noves formes de satisfacció immediata i frustrant, cada vegada més lluny de l’essència de la vida real i nua, la necessària, la que ens guareix i protegeix.
Ens queda l’oblit dels falsos profetes, de la indivualitat com a nou paradigme dels nostres dies, ens queda l’esperança de construir nous ponts de connexions humanes entre generacions, aprenent dels records per avançar en un futur més prometedor, ens queda tot, encara que sembli mentida.
Aquell temps guanyat, el que ens conquereix i enriqueix…tot un repte, tota una rebel·lió necessària i inspiradora.
