[Bearn, Llorenç Villalonga]
Llorenç Villalonga és un senyor ben curiós amb una història ben complexa, tan com per dir l’any 63 que continuava escrivint en castellà “porque así lo piden 300.000 habitantes de mi país”- (Mallorca, capital Palma) -. És com a mínim interessant la relació de l’autor amb el seu minúscul país i com aquesta es reflecteix a les seves novel·les. “Bearn” és, en boca seva, “l’enfonsada d’un món arribat a terme”. A mi més aviat em sembla una elegia a una illa i la seva societat, les quals anteriorment el mateix Villalonga s’havia dedicat a ridiculitzar i escarnir. El mallorquí fa durar la burla fins que veu que el món decadent que ell concep ja no hi és, (allò de no valorar el que tens fins que ho perds). Per molt cínic que fos Villalonga, és innegable que “Bearn” és filla de l’amor i del coneixement profund del seu entorn, l’illa de Mallorca. No és casualitat que l’autor faci dir al protagonista de l’obra: “Com és possible no estimar allò que s’arriba a conèixer?”.
L’origen de la novel·la són les confessions d’un capellà que ha viscut tota la vida amb els senyors de Bearn. Villalonga descriu a través d’aquesta confessió un petit “gran món” provincià. Els nobles hisendats mallorquins de la segona meitat del XIX són una classe en extinció, amb l’orgull que aporta la sang antiga però ofegats per uns deutes que s’amunteguen rere les cortines dels salons daurats. A la manera de Proust, explora el món interior d’uns personatges que basen la seva superioritat en l’extravagància que els dóna la pròpia classe. Els secrets de família, els ressentiments i la vanitat són allò que els fa resistir la mort. Sales diu que l’estil de Villalonga pren un fluir calmós, dibuixa grans meandres: precisament l’estil que requereix una novel·la sobre estirps.
L’epicentre de la novel·la és Don Toni, el protagonista al voltant del qual s’articula l’obra. El nostre home és escèptic, paternal, lector dels francesos de la Il·lustració i descregut amb la societat que ell manté; afirma des de la tribuna d’aristòcrata que “els senyors estan caducats”. Ell és el nostre príncep de Salina, així com Bearn és el nostre Gattopardo; si bé els dos protagonistes només es diferencien pel volum de llurs butxaques. Ja ho diu Villalonga: “Don Toni és un hisendat mallorquí, Salina és un vertader senyor feudal”. La complexitat de Don Toni és la seva grandesa: “s’engany i sa veritat formen part d’un mateix tot”, diu quan intenta justificar-se d’algun retret del capellà confessor.
Quan la Mallorca de Bearn ja no hi és, Villalonga se’n adona que el seu món significava molt per ell. Quan l’illa queda envaïda per turistes i estrangers, l’autor enyora la societat provinciana de la qual havia renegat. Com explica Fuster amb la distància que permet veure-hi clar: “qualsevol alternativa al seu món se li fa inacceptable: ni la feixista, ni la socialista, ni tan sols la democràcia liberal – perquè el poble cal estimar-lo sols darrere una reixa”-. El món de Villalonga cau alhora que cau Bearn. I el món que albira Villalonga després de Bearn no és menys decadent i depriment del que deixa enrere. La novel·la és una evasió d’aquest present que detesta. Potser per això fa dir a Don Toni, en to elegíac: “el present no existeix. És un punt entre la il·lusió i l’enyorança”.
