Darrerament la premsa benpensant del país ha pressionat els líders del procés d’alliberament en nom del consens. Els lluísfoixos i els màriuscarols adoptaven un posat greu, de senyors assenyats, per advertir al ciutadà incaut dels perills que suposa abandonar aquest elixir que tot ho cura. Calia consensuar amb el PSC, peti qui peti. Ara bé, potser cal que ens plantegem què és el consens.
De vegades és la màscara dels radicals. Els anarquistes parlaven de democràcia consensual, és a dir, que en les assemblees s’havia de prendre les decisions per consens. Ja hi havia qui s’encarregava d’enrocar-se en la seva posició extremista per abatre els altres per fatiga. Aleshores era quan, sota una aparença de democràcia, s’imposava la dictadura d’uns pocs. Aquest mecanisme encara funciona en segons quins grupuscles i cal estar-ne previngut. També és per aquesta banda per on va la rebequeria de la CUP, que no pot esperar imposar els seus punts de vista tenint 3 diputats.
Altres vegades el consens esdevé la coartada dels immobilistes. És el cas del consens reclamat a Mas i Junqueras per La Vanguardia, portaveu oficial del parasitisme català. Consens era sinònim de majoria en genuflexió davant la minoria i no pas de minoria adaptant-se a les reivindicacions de la majoria, tal com seria lògic i just. I la doble vara de mesurar que representa exigir consens als independentistes ara que guanyem i no exigir-lo quan perdíem. Doble vara i doble barra.
També el consens pot ser sinònim d’ingenuïtat. Barack Obama a L’audàcia de l’esperança, el llibre que va escriure abans de ser president, exposava la necessitat d’arribar a grans acords nacionals amb els seus rivals, perspectiva que va abandonar parcialment aquestes darreres eleccions per necessitat. El consens necessita bona fe i bona voluntat de les diverses parts, qualitats que no abunden en política -on sovint triomfa el tacticisme de curta volada- i que eren inexistents en el PSC quan parlava de la declaració de sobirania.
Els independentistes estem tant acostumats a perdre que quan és l’hora de vèncer fins i tot ens sap greu i preferim convèncer. Potser és el camí per els pactes polítics del dia a dia referents a qüestions prosaiques, però no és aquest el procediment per assolir els canvis irreversibles de les grans causes. Deia així Margaret Thatcher: “Segons la meva manera de veure-ho el consens sembla ser el procés d’abandó de tota creença, principi, valor i política cercant alguna cosa en la que ningú creu, però a la qual ningú posa objeccions; el procés que evita les mateixes qüestions que s’han de resoldre, simplement perquè no s’aconsegueix un acord en el camí. Quina gran causa hauria triomfat sota la bandera del consens?”. Doncs això.
