La de voltes que ha arribat a fer la política espanyola perquè al final acabi tornant a governar el noi més aplicat de la classe, el Sr. Rajoy, que està disposat a fer tot el que sigui necessari perquè els que manen de debò, a molts quilòmetres de distància de Madrid, puguin dormir tranquils, i els fantasmes que es passegen per Madrid puguin seguir fent-ho sense por que algú els prengui el lloc o les peles, que en el fons és el que els interessa. El mal govern el seguirem pagant els de sempre i els socialistes podran seguir administrant les seves sinecures provincials amb els comptes arreglats.
La nova investidura del Sr. Rajoy té la virtut de deixar tothom ben retratat. Espanya té un rei que probablement és il·legítim. Just en abdicar l’anterior rei, un senyor de més edat que l’aleshores príncep d’Astúries va demandar el monarca perquè el reconegués com a fill seu. La justícia espanyola va desestimar la demanda sobre la base de la immunitat de la figura real, sense tenir en compte el dret recollit a la constitució que té tot espanyol a ser reconegut com a hereu del seu pare amb indiferència de si és fruit del matrimoni o d’una relació extramarital. Els drets del rei es veu que passen per damunt de la resta de persones. Això encara que es pugui generar una situació d’inseguretat jurídica a l’hora de triar qui ha de ser l’hereu d’una institució que només contempla com a requisit l’haver estat procreat per un determinat progenitor, que ha de ser descendent de Joan Carles de Borbó –a ell no li van posar aquesta condició genètica per accedir a la primera magistratura de l’estat, el va escollir el general Franco i prou–. No sé si Mark Twain a l’hora d’escriure al seva coneguda obra “El príncep i el captaire” va tenir en compte que existeix un país on la ficció sempre és superada per la realitat: Espanya.
Suposo que el president del consell de ministres deu ser considerat com la segona magistratura de l’estat. És a dir, el nostre amic el Sr. Rajoy, en aquest cas escollit després d’unes segones eleccions i per evitar-ne unes de terceres. I no pas perquè el país no se’n pogués sortir amb uns quants mesos més sense un govern prou legitimat per actuar: més aviat s’ha demostrat abastament el contrari. En canvi per col·locar el registrador de la propietat en excedència han calgut tot un seguit de maniobres antidemocràtiques que han afectat el partit que se suposava que exercia l’oposició, i que podria ser que en un futur quedin al descobert si se n’ocupa algun jutge. Si la manera com s’ha descavalcat el Sr. Pedro Sánchez de la secretaria general del partit algun dia acaba essent declarada il·legal, es considerarà també il·legal la investidura del senyor Rajoy?
Podem estar tranquils, perquè aquest darrer supòsit és extremadament improbable que es produeixi, si atenem al control que l’executiu espanyol exerceix sobre el poder judicial, sobre la fiscalia i fins i tot sobre el Tribunal Constitucional, presidit per una persona que era militant del partit del govern. Un tribunal que tot just ara està discutint si és constitucional que s’encarregui de perseguir polítics pel simple fet de deixar debatre i opinar sobre determinats temes que la vigent constitució volia deixar tancats amb una simple prohibició que no consta enlloc però que tothom té tan clara com la llei del karma, la transsubstanciació de la sang de Jesucrist, o el misteri de la Santíssima Trinitat.
Mentrestant en aquest país segueix essent facilíssim deixar de pagar. N’hi ha prou de posar-ho tot a nom de la dona o del fill i declarar-te insolvent. Tret que el creditor sigui Hisenda, és clar, perquè és lògic que tots paguem els serveis que no rebem. M’agradaria saber si la llei de la segona oportunitat diu res sobre les persones que deuen diners a Hisenda. Encara bo que aviat tornarem a tenir toros, així podrem organitzar una revolució com la de 1835.
