Rellegint “La joia” de Georges Bernanos, com apuntava fa pocs dies, em vaig fitxar en aquella afirmació del novel·lista: “Cadascú de nosaltres té un munt de secrets, una autèntica munió que acaben podrint-se en la consciència i es consumeixen en ella lentament…Tu mateixa, filla meva, sí tu mateixa si vius molts anys, sentiràs tal vegada a l’hora de la mort, el seu pes, una espècie de xipolleig, un clapoteig de la teva consciència en la seva aigua profunda, en el seu llot”. Efectivament la majoria dels éssers humans, quan perden, tot i que sigui per uns moments, el camí dreturer en els mil trencalls de la vida, pot portar aquest fibló en les entranyes. Cadascú pot sentir el pes d’allò que no hauria d’haver fet millor i que va alterar tot el conjunt, ni que hagi estat per una temporada. Són les restes del mal, de les culpes que encara no s’han purificat – polit, dirien alguns -: no s’ha fet aquesta feina interior amb el pas del temps. Ha estat una manca d’atenció i d’aprofitament. L’haguéssim pogut fer servir com a temps de reparació, temps de rectificació, temps de renovació…
Quan hom reflexiona i medita sobre el pas del temps, de la vida, pot ser molt útil tenir en compte allò que escriví Kierkegaard: “La vida ha de ser viscuda cap endavant, però només pot ser entesa cap enrere”. Tot s’acumula en un temps ja viscut i tot es purificable mirant cap endavant. És a dir, esguardar el futur sense menysprear el passat, sabent que la tota vida d’un home forma una unitat, i és en aquesta unitat i identitat personal com s’explica tot el conjunt d’una vida, per moltes variants que hi pugui haver hagut. Val la pena viure sempre en aquella “distensió” proposada per Agustí d’Hipona, la formada pel “passat-memòria”, pel “present-atenció” i pel “futur-esperança”: per tant, records, vida actual i projectes. Ens serviria per sospesar i ponderar el pas dels dies, mirar cap endavant, fins arribar al final de la vida on tot, en definitiva, s’ha de veure clar i nítid.
La vida és terrenal i transcendent alhora. La primera comporta limitacions, fragilitats, indecisions, treballs, moral trencadissa, esforç…davant la qual cosa prenem actituds més o menys canviants, algunes inexplicables des de qualsevol punt de vista. La veritat és que també tots gaudim de molts moments per rectificar i per començar de nou mirant cap a endavant. Si cerquem d’actuar amb vertadera llibertat i amb amor desinteressat, res ni ningú no podrà emmenar-nos envers immoralitats essencials i irreversibles. En canvi, si ens deixem “endur per tota mena de vents” potser sí que, aleshores, tot esdevingui una mica més difícil.
Sabem que el pas del temps – ell “ben solet”, sense la nostra activa col·laboració – no ho adoba ni ho cura pas tot, i llavors alguns fets poden anar rosegant o arrossegant les persones i acabar per situar-nos en un determinat ambient negatiu del qual serà més difícil sortir-ne. Amb el pas dels anys tots hauríem d’evolucionar positivament cap una més gran maduresa espiritual; la vida ens ho està oferint manta vegades. Només les pedres no evolucionen; la petrificació humana és pràcticament “deixar de ser un veritable ésser vivent”. La vida, en canvi, la plenitud de vida – una vida intel·ligent i curulla d’amor – ens porta a conformar-nos amb la veritat absoluta.
L’amor ens transforma en homes i dones enamorats, nous de trinca; ens encamina cap a la donació de nosaltres mateixos fins a lliurar la nostra vida pels altres. Una persona enamorada és una persona generosa, d’una gran integritat i veracitat. Una persona enamorada veu tota la seva vida des d’aquesta perspectiva; també des de l’esperit de servei. I enamorats també, per tant , del nostre país, de la nostra ciutat, del nostre poble, del nostre treball…I tot junt, amb la força de la humilitat més pregona, compartint amb els altres tant les febleses com tota mena de riqueses materials i espirituals. Aquest és el meravellós resultat per al qui ho dóna tot – vida, energies, temps, salut, etc.- sense esperar res a canvi.
Amb el pas dels anys, un veu també millor la fragilitat, la caducitat, la petitesa de tants aspectes de la vida humana. Començant per un mateix: un cos fràgil que aviat es trencarà. Però també un pot experimentar com per dins hom s’ “enforteix” amb les conteses i batalles del mateix transcurs dels anys. Quantes vegades molts cops i contradiccions són gràcies !, perquè l’esperit esdevé més robust des de l’esperança i l’amor. Llavors un comença a tastar la pervivència de l’eternitat. I tot ens ajuda a lluitar per tal que, a la maduresa de la vida, no se’ns arrugui l’enteniment ni ens surtin arrugues al cor. Comptem en que tots els fets de la vida ens poden mantenir joves en l’esperit fins a l’últim moment.
El pas del temps és un magnífic “escultor de la vida”, com deia un conegut poeta: ens dóna moltíssima experiència. Hom hi pensa i arriba a la conclusió que amb el pas del temps hem vist moltes coses estranyes o absurdes: però també altres de magnífiques, bones i lògiques. N’hem vist de tota mena! Com deia un poeta nostrat: “He vist tantes branques despullades esguardar el cel, tantes jonqueres enfilades damunt l’estany, tantes ventades…tantes ones coronades bressolar el mar, tantes promeses esborrades damunt la sorra, tantes petjades…!”. El mateix ve a dir l’escriptor francès Antoine Saint Exúpery, al seu llibre “Carta a un ostatge”: “És impressionant l’edat d’un home. Resumeix tota la seva vida. S’ha anat guanyant, lentament, la maduresa que li és pròpia. S’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos, inconscients la majoria. S’ha fet a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor. Quina bella collita d’experiències i de records representa l’edat d’un home ! Malgrat les trampes, les sotragades, els entrebancs, has seguit avançant amb penes i treballs, com un bon carretó. I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, ets aquí. Tens trenta-set anys. I el bon carretó, si Déu ho vol, portarà encara més lluny la seva collita de records. Jo pensava, doncs: “Vet aquí on sóc. Tinc trenta-set anys…”
Això respon a realitats vives, experiències viscudes – algunes molt punyents – que han deixat les seves empremtes en els cos i en l’ànima. No es pot negar, ja que tots portem ferides cicatritzades i tota altra classe de medalles; portem potser els cossos encorbats pels molts pesos feixucs de la vida: el pes de les responsabilitats llunyanes, dels records d’èxits i de fracassos – “aquests dos grans mentiders de sempre” – de coses vistes i sentides, de paraules escoltades com a sorolls o rumors, alguns sense cap contingut o amb una buidor existencial absurda; hem aguantat patiments, penes i malalties…tot ha format part de la nostra existència ! Tot pertany al pòsit del qual després anem traient – com una nova gràcia – llum i força per continuar perseverant en el treball quotidià, amb alegria i pau. I llavors tot esdevé nou.
Mai no es massa tard per rectificar, perdonar, reparar i recomençar. Només el neci no aprofita les possibilitats que ofereix la vida humana: “Neci, aquesta nit mateixa et reclamaran l’ànima, i tot el que has acumulat, per a qui serà? Així és el qui recull tresors per a si mateix i no és ric davant de Déu” (Lluc 10,20). Pensem-hi!
