El Lluís és un pensionista que havia treballat tota la vida pensant que podria tenir una bona vellesa. Anys enrere els diners li arribaven sense fer grans despeses. Ara ho té més complicat.
El Lluís tenia un gos, company fidel que era la seva il·lusió, anava al cafè a fer tertúlia amb els amics, havia tingut un petit cotxe vell i tronat però li servia d’emergència; un cop al mes anava amb els companys al restaurant i de tant en tant buscava una excursió per jubilats, procurant sempre que els diners li arribessin al cap del mes.
Ara el Lluís amb tota la pena del món ha donat el gos perquè era una despesa, ha deixat d’anar al cafè, va treure´s el cotxe, no va al restaurant un cop al mes, ni a les excursions pels jubilats.
El Lluís està trist. Ara que és vell i quan més ho necessita, la seva pensió és més minsa. Hi ha mesos que no arriba i ha d’anar a dinar a un menjador de Càritas.
Es sent humiliat, pobre, estafat. Ha complert amb tots els deures de ciutadà model. Ha pagat tots els impostos, totes les taxes i ara que més ho necessita es troba sol, desemparat, sense diners per afrontar el dia a dia.
Necessita més medicines. Abans li eren pagades per la Seguretat Social. Ara no n’hi subvencionen una part i cada setmana deixa a la farmàcia un grapat d’euros que li priven d’atendre altres necessitats bàsiques.
El Lluís era una persona alegre, optimista, franca. Ara no, s’ha anat tancant amb ell mateix i mira com passen els dies cada vegada més malament
Sap que els seu problema és el de molts i que són molts, com ell, els que han perdut l’alegria, l’humor, aquells esperança de que desprès d’una llarga vida treballant tindrien una vellesa sense privacions.
Necessita a aquell gos, company fidel al que va haver de renunciar amb tota la pena, necessita la mà amorosa que se li emporti l’amargura, necessita tantes coses a les que ha hagut de renunciar per trobar-se cada dia més trist, més sol i desemparat…
