Després de gairebé set anys sense rodar, el director de la bella i espontània Y tu mamá también, retorna al setè art amb una nova i original proposta de tanta bellesa visual que de ben segur arrossegarà a la gent a les sales de cinema, encara que sigui per una qüestió merament formal. Alfonso Cuarón fa la seva rentrée a la gran pantalla donant-ho tot i més, amb una pel·lícula de ciència ficció on en els deu minuts inicials ja se serveix el plat fort de la producció: unes imatges espectaculars i reals cedides per la NASA i dos actors conegudíssims, Sandra Bullock i George Clooney, treballant frec a frec des de la inhospitalitat de l’espai.
Les primeres imatges aconsegueixen transportar-te a la soledat del cosmos, amarar-te del que deuen sentir els astronautes (i des de fa poc també Felix Baumgartner) des de la immensitat de l’univers. Un sentiment que empetiteix tot allò humà, una desconnexió dels temes més prosaics, un abisme i salt al buit existencial. El film et fa veure el món des d’una posició tan distant i tan impassible que saps que allà baix, en els puntets de terra que es veuen des de l’univers, hi ha guerres, sofriment, amor i humanitat, però dedueixes que per a les lleis físiques que regeixen l’univers, tot aquestes històries humanes no compten per a res.
Després d’aquesta primera introspecció al significat de la vida, Cuarón treu tota la metralla per a que deixem de divagar, per a que ens centrem en la història dels dos astronautes. Comença l’acció. Comencen les morts, la tragèdia, la resiliència i l’esforç de superació. En definitiva, comença la ficció i s’abandona la ciència. Passen coses improbables, i fins i tot acientífiques (segons diuen els experts) però que són comprensibles per la finalitat de peça, que és la d’entretenir i no avorrir, agilitzar moments que d’una altra manera serien insuportables.
Una vegada superats bona part dels esculls físics i externs que presenta el caos de l’univers, toca superar las barreres psicològiques i emocionals. Quan la doctora Ryan Stone és capaç d’afrontar la vida, acceptant-la amb totes les conseqüències i resolguent traumes passats, troba la força final per no abandonar. Quan deixa de tenir por a la vida, curiosament deixa de tenir por a la mort. De forma molt al·legòrica, a través d’una conversa metafísica, es desperta de l’estat indecís i agònic i treu forces.
Gravity acaba sent una bona pel·lícula, que segueix l’esquema del cinema d’acció de Hollywood amb totes les seves virtuts però també amb tots els seus defectes quan abusa de la llàgrima fàcil, d’un sentimentalisme familiar que ja va explotar Spielberg i de recrear-se excessivament en el patiment. Però a part d’això que ja ens ho esperàvem, és una història bonica i épica, que si se sap el que es va a veure, difícilment pot defraudar.
