I va seguir el seu camí. A mida que avançava tenia una mena de conflicte: d’una banda moltes ganes d’arribar-hi però d’altra cada cop més inquietud per tot el que li deien els altres elfs. Només faltava aquell elf de la nit amb el seu avís. Però jo sé el que vull, pensava, i punt.

Al cap de moltes hores i quan ja començava a clarejar, va sentir una música llunyana que li va omplir el cor de joia. Què era, aquella música? Que bonica, com sonava de bé. I quan va arribar allà d’on sortia la música es va trobar, per fi, davant del mar. Aquella música era el soroll de les onades que arribaven a la platja i se’n tornaven cap endins. Que bonic que era allò, quina magnífica visió. En Xil·ló tenia raó. Es va acostar a l’aigua i va ficar-hi un peu.

Que freda que estava, i quines pessigolles que feia!. La va tastar i, uf! que salada. En això que una onada més forta que les altres la va enxampar i la va remullar totalment. Entre escarafalls i crits de sorpresa va maleir el mar per haver-la mullada i va intentar tornar cap a la sorra, però l’onada l’arrossegava cap endins i amb prou feines podia ella mantenir-se dempeus. Lluitava i lluitava per tornar a la platja però cada cop era més endins. Llavors va pensar que era molt tonta, perquè no volava i llestos? Però, ai, las! no podia alçar el vol. Les ales eren mullades totalment i pesaven moltíssim. Tant pesaven que de mica en mica es va anar enfonsant a les aigües que tant havia volgut conèixer. De cop, tot es va fer fosc i mentre anava cap avall ella va pensar que no tornaria a veure mai més el seu poble, els seus amics ni la seva família, i llavors va recordar les paraules d’en Xil·ló: el mar no sembla que s’acabi mai, mai, mai.

– On soc? m’he mort? – va dir l’Emma-

– No, no t’has mort però poc t’ha faltat, noieta – va respondre una dolça veu – Què hi feies sota les aigües? És que no saps que una elfa de riu no pot nedar al mar?

Una altra vegada amb la mateixa història, però tenia raó, fos qui fos qui parlava. Ara ho veia clar: una elfa de riu és de riu i no de mar per alguna raó.

Qui l’estava parlant era una elfa de mar que l’havia rescatada a l’últim moment i l’havia portada al palau del rei dels elfs del mar.

– A causa del teu atreviment – li va dir – gairebé que no tornes amb els teus, i això ha de tenir un càstig. Què no et van dir que no vinguessis? Sí, no posis aquesta cara de sorpresa. Quan van descobrir la teva desaparició van enviar missatgers per tots els regnes dels elfs per intentar trobar-te. Per això nosaltres estàvem al cas i et vam poder trobar ràpidament.

– I ara, què fareu de mi? em castigareu?

– No, nosaltres no et castigarem. T’ajudarem a tornar a la platja i a partir d’aquí serà feina teva tornar amb els teus.

– I, com m’ho faré, tal com estic?

– Tu has volgut conèixer el mar i tu has d’assumir les conseqüències de la teva decisió.

Així que els elfs del mar la van portar fins a la sorra i s’hi van acomiadar, però abans li van regalar una magnífica closca de cargol marí perquè sempre que volgués pogués sentir aquella música que feia el mar i que tant li havia agradat.

L’Emma es va acomiadar del mar, de la sorra, dels elfs i va començar a caminar. No podia volar perquè la sal s’havia incrustat a les seves delicades ales i fins que no les pogués netejar amb aigua dolça no podria tornar a fer-ho. Així que va caminar, caminar, caminar i va trigar dos dies a arribar al límit del poblat. Curiosament durant el camí no va passar ni gana ni fred. Sempre que en tenia trobava o una fruita o una falguera aprop, com si les haguessin posades expressament per a ella al mig del camí. No va ser fins més tard que va saber que la Dama havia enviat dos elfs joves quan van rebre l’avís del Rei dels Elfs del Mar per protegir-la durant el llarg camí de tornada, però sense que ella els veiés.

Sentia una certa angoixa pel retrobament. Què em diran? Em castigaran? Què diré jo? Quan va veure casa seva i va sentir els crits d’alegria dels seus dotze germans, se li van negar els ulls de llàgrimes, i quan va veure la mirada dels seus pares, entre dura i amorosa, es va adonar que havia comès una tonteria, marxant sense dir res i pensant que ningú la trobaria en falta. L’estimaven i ni el mar ni els boscos ni els rius cabalosos valien tant com sentir l’escalf de la mà de la mare a la galta o les pessigolles del pare quan jugaven. Va arrencar a corre cap a ells mentre plorava d’alegria i de cansament.

La Dama va ser una mica més dura ja que l’Emma havia faltat a la seva promesa, no obstant el càstig que li va imposar va ser d’allò més curiós. A partir d’aquell moment ella seria l’encarregada dels elfs més petits del poblat i els hauria de fer de mestra. Els ensenyaria tot el que ella havia après durant els seus tres dies de viatge i els faria entendre com s’ha de comportar un elf de riu. L’Emma va estar encantada perquè ella sempre havia admirat els mestres dels elfs petits i més d’una vegada havia dit que de gran voldria ser-ne mestra, també.

– Hola, Emma – va dir el vell Xil·ló – com t’ha anat el viatge?

– Molt bé, Xil·ló. He après moltes coses, he vist el mar, he vist la sorra de la platja, he vist altres elfs diferents de nosaltres. Però, saps què? el que més m’ha agradat és que malgrat que he passat por i angunies, he pogut acomplir el meu somni de veure el mar i tornar a casa.

– O, i tant, però ho has aconseguit gràcies a l’ajuda dels altres, tu sola no haguessis pogut fer-ho. Recorda sempre la lliçó que has après, Emma, que no viatgem sols per la vida, que els altres sempre ens poden donar un cop de mà i nosaltres a ells, i que…. millor que no toquis la sal en uns quants anys !!!

I l’Emma va riure a cor que vols i va tornar a tenir la seva preciosa expressió riallera al rostre. Ja no se la veia tristona i distreta. Ara era més ella.

Laura Iriberri
Barcelonina de neixement i sesrovirenca d´adopció. Diplomada en Ciències Empresarials fa 30 anys que treballa pel seu país, amb total convenciment, des d´un dels departaments del govern. Mare de la Sara, l´Emma i el Jan, els seus primers lectors i seguidors, té el goig de compartir l´aventura de l´escriptura amb les il·lustracions que fa la seva filla gran.
@LauraIriberri
Article anteriorEl pes de la gravetat
Article següentDues maneres