Cap de setmana a Sort. Ens allotgem en un hotel que diuen que és força conegut i acceptable. Bé, a mi no m’ho sembla. Hi he estat només un parell de dies però tant el servei com les instal·lacions em semblen descuidades. El restaurant és ampli i ple de gent i les taules variades: n’hi ha de rodones, de quadrades i de rectangulars. La cuina és casolana, catalana, tradicional, però en termes generals falla, li manca força, contingut i declaració d’alguna cosa. Una cuina és com llibre o un article, ha d’acabar volent dir-te alguna cosa. Alguna cosa important. El resum ha de ser aquest o l’altre, però n’hi ha d’haver algun. Els plats tendeixen a l’avorriment i la falta d’eficàcia. Tastem un fricandó amb bolets que ni és fricandó ni porta bolets. La salsa és freda. La lasanya d’espinacs i carn és un munt de verdura sota una làmina, bombada, esclar, de tanta quantitat. La carn és al final, altra volta entre dues làmines, i més que fregida i amb sofregit sembla bullida i sense res més. Les capes d’una lasanya que s’han estalviat per no tenir tanta feina i el resultat final que és clarament la declaració d’intencions que passió, poca. El menjar m’afecta anímicament, i així, passo la tarda decebut de tant naufragi i el cos somatitza la tristesa i la converteix en descomposició.
L’endemà fem una excursió a l’estany de Sant Maurici. Dues hores de caminar i esbufegar com gossos. He esmorzat poc per prevenir riscos innecessaris i a quarts de tres, gairebé a punt d’arribar a altra volta a l’inici de la ruta, m’entra una gana infernal. Com que hi som a prop, i com el meu germà es coneix el restaurant, dinem a Espot. Un petit restaurantet que s’enfila escales amunt. Hi ha aquestes estufes de llenya que tant caliu donen. La sala no és gens bonica però transmet sensació de llar. Les cambreres, a diferència de l’hotel, no només són amables sinó que tenen solucions per tot: saber improvisar és una gran qualitat d’un cambrer. Si això no et va bé et farem allò altre, o també tens això d’aquí, i si encara no et fa el pes, no pateixis perquè li podem dir al cambrer que t’ho canviï per qualsevol altra cosa. Confiança. Seguretat. Senyal que dominen la seva cuina i que, per tant, segur que se l’estimen.
Canelons de bolets. Només n’hi ha 3. Fa alguns articles, crec que a l’article de l’hotel Els Caçadors, vaig explicar la falta de quantitat als plats de canelons dels restaurants. Aquí n’hi ha 3, que em sembla poquíssim, com a tot arreu, però he de reconèixer que me’ls acabo fent un esforç. La beixamel és tan densa que t’omple vulguis o no. El caneló és simple: bolets naturals, acabats de collir, trinxats que no triturats, sofregits, i encabat posats dins de la pasta. Pots distingir els gustos dels diferents bolets a la boca. Cuina gegant, gegant en el sentit de bèstia, de poble, contundent, no apte per a esperits delicats. Aquí hi ha teca, teca a quantitats industrials però casolana com si te la fes l’àvia per tu sol. L’escudella pallaresa és una troballa fantàstica. Hi ha de tot en aquest brou. No crec que s’hi puguin afegir més coses. La perola que et deixen damunt la taula, perquè tu mateix et vagis servint al plat, és tan gran que en podrien menjar 3. A Catalunya som experts en sopes, en brous, en caldos, i es nota. Hi ha en aquesta sopa alguna cosa redemptora, que et reconcilia amb la humanitat, per contundent, per qualitat. I sobretot et revifa després de la pèrdua d’energia del matí. La botifarra és doble i és de poble. El gust intens de la carn de pagès. “Botifarres d’antes”: seria un bon eslògan per aquest plat. L’acompanyament sembla un gag, hi ha tantes coses que podríem dir que el plat és “Acompanyaments amb botifarra”: carxofa, patates fregides, albergínia arrebossada, mongeta tendra, tomàquet al forn amb formatge,pebrot verd, pebrot vermell. Les postres de sempre. Mel i mató; crema catalana; flam amb nata; fruita; etc.
Estem davant d’un restaurant clarament de poble. D’aquells que hi van els veïns de la vila amb la família els diumenges. És impossible sortir-ne amb la sensació que t’han pres el pèl, com sí que passa, efectivament, a l’hotel de Sort. Que per cert es diu Pessets. Tant el restaurant de l’hotel, com aquest restaurant d’Espot, que també per cert es diu La Llúpia, practiquen més o menys el mateix tipus de cuina. Potser l’hotel vol innovar una mica més, però és una innovació carrinclona, que falla, que no hi arriba i es nota. El restaurant d’Espot, en canvi, es limita a treballar en allò que coneix i ho fa bé. Es dedica a fer bé una botifarra o a fer bé un bacallà amb samfaina. Es dedica a les coses de sempre d’una forma eficaç i sense tombarelles. Ordre, disciplina i molta estima. Si acabes fent el ridícul és només culpa teva. Si fracasses en aquest mar de desolació és només perquè no ho has sabut fer bé. Si, en canvi, tens l’èxit que tens, també és gràcies al teu talent i les teves ganes d’estimar-te allò que tens.
La Llúpia.
Plaça Doctor Benavent, 5. Espot.
605093069.
Menú cap de setmana: 16€.
