Et confessava amb rigor. Resseguia la litúrgia, l’ordre, les parts del Sagrament amb mètode, no es deixava ni un detall per complir. Si no es posava l’estola t’ho feia notar com demanant-te’n disculpes però era per a recordar-te que de fet era com si la portés. Era a l’hora exigent i caritatiu, que d’això es deu tractar allò del Magis. Per això tenia cua de gent demanant-li hora. T’atravessava i et feria, t’escoltava, t’exigia. Mai no et sortia barat, creieu-me. I encabat, reemprenia el ritus i t’absolia. I t’abraçava. T’abraçava i somreia. No: reia. I després, se t’enduia a prendre un cafè i parlàveu de futbol molt seriosament o de la Companyia tot deixant caure acudits (creieu-me, els millors acudits de jesuïtes te’ls explica un jesuïta).
Et posava en el camí del diàleg amb el Creador, te’n donava la pauta i sense empentes t’explicava com ho havies de fer: “así como un amigo habla a otro… comunicando sus cosas, y queriendo consejo en ellas; y decir un Padrenuestro”.
Tenia una bona colla d’amics molt actius a la xarxa, segur que en llegireu bons articles i podreu veure de nou aquells vídeos en que enfrontava la càmera com la malaltia, amb coratge però sense amagar la por, rient-se’n fins on és plausible de riure-se’n. Quan els vaig veure vaig entendre que aquell tipus era formidable: tot un ninja del Crist.
Ens vam anar tuitejant i parlant. Compartíem bromes i anàvem reconeixent-nos i retrobant-nos soldats en la indigència de la malaltia. I descobrint-nos amics comuns: Torres, i Bernanos, i Chesterton i Pla, i Newman i Martini… I Ignasi, no cal dir-ho. I l’hàbit de les Laudes de Montserrat. I el Barça, i la cortisona! Amb l’ajut d’en Joan Safont, invocant-li el deure de la contemplació en la acció, el vam fer escriure a El Matí. “Sic transit cortisona mundi”, vam posar a la seva descripció biogràfica com a col·laborador d’El Matí. I la seva columna ho va petar, lògicament. I tot van ser lamentacions quan es va haver de fer silenci per la recaiguda.
Fa tot just un parell d’hores que la Maria em trucava per dir-m’ho i no he sortit del xoc, però no vull sortir-ne ni vull que el silenci que avui trenco siguin de bades. Perdem un amic a El Matí, un d’aquells que mai marxen del tot perquè els fem presents a cada parenostre. Trobarem a faltar, això sí, aquelles abraçades. Que des del seu nou Silenci tingui alguna estona per encomanar-nos: “y decir un Padrenuestro”.
Ci vediamo, Pater!
