He anat al pla de Campllong, del Berguedà, com han fet centenars de catalans aquests darreres dies, i és un pujar gents permanent. Excursionistes, ciclistes, motoristes, cotxes, famílies sencers … tothom estava consternat. Les serradures de “l’arboricidi” éren arreu com petits tronquets. El poble, com si assistís a un lloc miraculós o màgic, recollia petits bocins com si fossin relíquies d’un martiritzat a les catacumbes romanes.
La gent s’hi apropava de forma reverencial i silenciosa, com si anés a una vetlla. Crec que en aquests moments es més necessari que mai rellegir a Verdaguer, on en el seu poema del Pi hi diu:
‘Preguem, que sols Deu es gran
els homes son ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la Pàtria».
Mossèn Cinto va consagrar el Pi, que fins aleshores només era un símbol religiós venerat per petites minories, com un arbre referencial de tots els Països Catalans. Per tant, a més d’un referent real, tangible, és un mite literari que ha impregnat tot el nostre poble català.
L’any 1906 la Solidaritat Catalana el va emprar a bastament en medalles, segells i, fins i tot, càntirs. El catalanistes de Berga han anomenat tradicionalment ‘El Pi de les Tres Branques’ a les seves publicacions locals. I podria anar anomenant a un llarg reguitzell de cites com aquestes que ja les vaig recollir a l’any 2003 al llibre “Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques”, malauradament ara ja exhaurit. Però voldria fer esment de quan a l’any 1921 s’hi feu un aplec de la Lliga per celebrar la seva victòria electoral. Ventura Gassol, en aquell acte, hi va consagrar el Pi jove de les Tres Branques en els seus parlaments, quan va parlar de la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes. I del «Pi vell ja mort», va afirmar que té «un simbolisme patriòtic i religiós» però que «…no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya…».. I va remarcar,«Déu és amb nosaltres i en la nostra causa…» i acabà demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que fos cedit a la Unió Catalanista el Pi de les Tres Branques. «Ara -afegeix –ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya… i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne …aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall : Pluja, sol, davalla – els xics es fan grans – amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d’aquest bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara son tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria».
La darrera vegada que vaig veure el Pi sencer fou quan amb el del Centre Excursionista de Sant Andreu de la Barca vaig pujar aquest hivern per explicar la mística del Pi de Verdaguer. Ara tot és molt diferent. Malauradament ni el vell Pi fou cedit notarialment ni inscrit al Registre de la Propietat de Berga, ni al Jove se li ha fet mai cap cessió.
