Brussel·les, 6 de març de 2011
L’escriptora àrab Hele Beji ha dit de Mohammed Bouazizi que ha estat el primer àrab lliure. El traspassat i ara famós venedor de fruites es va calar foc el passat desembre per dignitat. Massa humiliacions en mans de l’arbitrari autoritarisme tunisià.
Beji subratlla que el jove Bouazizi, pobre, desesperançat i ple de ràbia, no dirigí la violència contra ningú altre que sí mateix. No s’immolà amb un cinturó d’explosius per destruir conciutadans ni objectius occidentals. Va sacrificar tan sols la seva persona. Amb el seu acte desesperat i tràgic recobrà finalment l’autoestima i de retruc l’hi retornà a millions d’altres oprimits que s’identificaren amb ell. Un exemple que ha emocionat i mobilitzat de forma extraordinària i que xoca frontalment amb les arengues islamistes.
Les revolucions populars pro-democràtiques al Magreb i Orient Mitjà ens omplen d’orgull i esperança. Els joves es revolten i de sobte resulta que els grans enemics i causa de tots els mals no són ni Estats Units ni Israel ni Occident en general sinó els llurs propis dèspotes, àrabs i musulmans com ells.
A la vista dels sorprenents esdeveniments, molts europeus s’autoflagelen –figurativament- evocant la nostra hipocresia occidental, que com vam poder col·laborar tants anys amb tants autòcrates i de com hem fallat a aquestes poblacions oprimides. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.
Mantinguem la perspectiva. Pocs creien a Occident en la democratització àrab perquè ells mateixos semblaven incapaços d’encaminar-s’hi. Els únics exemples de democràcies eren l’Autoritat Palestina, el Líban i el cas molt específic d’Iraq. Bonics exemples! Hamas crea Hamastan a Gaza, al Líban domina Hezbollà, i Iraq dista de ser una societat lliure. Ja veurem com acaben.
Bouazizi i els milions d’àrabs coratjosos que han dit prou han fet més pel futur del seu poble, per la seva llibertat i prosperitat que tots els programes occidentals i la rimbombant i patètica Unió de la Mediterrània i Aliança de les Civilitzacions.
El punt d’inflexió ha arribat quan una massa crítica de ciutadans assoleix un nivell determinat d’indignació, de cultura i maduresa política i aconsegueix organitzar-se i intercanviar informació (amb l’ajut de les noves tecnologies i xarxes socials). El desig de canvi ha esdevingut gairebé una necessitat fisiològica i venç la por. Al bàndol contrari, i també degut a la globalització de les comunicacions, les autoritats no han pogut victimitzar els insurgents amb la impunitat que solien. Des del moment en que decideixen no disparar més, els tirans estan sentenciats.
A Líbia, la repressió eixelebrada és l’última ancla de Gaddafi al poder. Acabarà com Ceaucescu si no se suicida abans.
Els que som prou grans per recordar l’any miraculós de 1989 reexperimentem sensacions eufòriques similars. L’ona alliberadora s’escampa, s’encomana de forma imparable i fa ciutadans dels que eren súbdits. A tot el món musulmà, i certament també a l’Africa occidental, els dictadors tremolen i esperen. Fins i tot a l’altra banda del món la nomenklatura xinesa està nerviosa. La llibertat és un valor universal.
Els règims darrera el teló d’acer estaven basats en la força bruta, pur poder militar. La ideologia comunista era una farsa, una excusa perquè un petit cercle de gent corrupta i mediocre oprimís a la resta –com succeeix encara avui a Cuba i Corea del Nord, i fins a cert punt a la Xina. No hi havia Estat de Dret, ni protecció dels drets humans i llibertats fonamentals. No hi havia llibertat d’expressió ni llibertat de religió. No es podien exercir activitats econòmiques lliurement. Tota responsabilitat s’havia arrencat als individus i transferit a l’Estat. Se’ls havia deshumanitzat. Tot el muntatge era una gran mentida i tothom ho sabia.
El magnetisme dels valors de la democràcia liberal occidental i de l’economia social de mercat foren claus en la caiguda de l’imperi soviètic. El mateix magnetisme està operant al món àrab i musulmà.
Fóra desitjable que les rebel·lions actuals desemboquéssin en noves democràcies, eleccions lliures i netes, l’Estat de Dret, llibertat d’expressió, llibertat de religió i d’altres llibertats fonamentals. Ajudaria a estimular l’economia i el desenvolupament a la regió.
Turquia, com a exemple de democràcia musulmana, es considera un model a imitar. Però allà no hi ha veritable llibertat de religió ni d’expressió. Els kurds són ciutadans de segona classe. L’Estat combina de forma esquizofrènica un laicisme agressiu amb la discriminació sistemàtica de les religions no musulmanes. Els cristians no poden reparar les seves esglésies i monestirs mil·lenaris ni formar nous sacerdots, i ningú no pot esmentar el genocidi armeni de 1915.
La democràcia turca es queda curta. Els àrabs haurien d’aspirar a més.
