Després d’anys de maldar debades per internacionalitzar el nostre procés de transició nacional, en qüestió de poques setmanes sembla haver-se girat la truita al nostre favor, sobretot -però no només- a l’àmbit anglosaxó. Tenir data i pregunta ha fet palès que anem de veres, que el soufflé no baixa ni baixarà.
Hem de ser optimistes perquè el nostre missatge al món és inapel.lable, pura democràcia. Volem votar. Que els altres vagin elucubrant amb legalitats viciades i constitucions filles de la por. Es clar que els catalans de 1978 la van acceptar massivament. Sortien de 40 anys de dictatura brutal, i una constitució amb llibertat, amnistia i estatut d’autonomia els sonava a música celestial.
El nostre president Artur Mas ha sabut gestionar els temps i ha esperat per opinar als principals diaris internacionals i ser entrevistat amb tota pompa per la BBC britànica, que s’hi adreçava com a „Mr. President“. Estem de moda, els mitjans i els Màsters de relacions internacionals estudien el nostre cas. I com més exhibeixi Espanya la seva ànima fosca, millor.
L’autoestima dels catalans, àdhuc la dels tebis nacionalment, s’envola. No ens conformarem amb seguir sent una regió després de generar una „Marca Catalunya“ pròpia i sòlida.
Moltes autoritats estrangeres han evitat mullar-se parlant en contra del procés català: el més rellevant Barack Obama. I els que ho han fet, han patinat. Com se’ls ha vist el llautó al comissari espanyol –i tan espanyol!- Joaquín Almunia, i al mateix president belga federalista del Consell de Ministres de la Unió Europea, Herman van Rompuy. Es permeten fer política en clau nacional des de la poltrona europea que els paguem tots. Quant a José Durao Barroso, només se li coneix servilisme als Estats. Hem d’estar tranquils, tots ells tenen un peu i mig fora.
A un altre nivell, fa uns mesos vam sorprendre’ns amb les declaracions pro-unionistes del portaveu del Parlament Europeu, el català Jaume Duch. Un funcionari gosava opinar allà on el mateix president Martin Schulz va evitar pronunciar-se. Arran de les queixes de diversos eurodiputats, a Duch se li va ordenar callar.
Els catalans de Brussel·les tendim a ser més independentistes que al Principat. Tenim un nivell sòcio-econòmic i educatiu per sobre de la mitjana, i l’estadística hi estableix una correlació positiva amb el sobiranisme. Tanmateix, el funcionari per definició és caut, sobretot quan les promocions a les institucions europees les afavoreixen els Estats. Les seves Representacions Permanents també es dediquen a això, algunes amb més traça que altres. Sens dubte, molts funcionaris catalans aposten per Espanya perquè Catalunya sempre perdia. Canviaran ràpid de bàndol quan siguem cavall guanyador, cosa que comença a passar.
Mentre no siguem sobirans, el nostre procés segueix sent de David contra Goliat. Anem bé, però –a diferència d’Espanya que és el poder establert- no ens podem permetre ni un sol error.
En aquest context, la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus ens convoca a una manifestació a Brussel.les el proper 30 de març a favor de l’autodeterminació. Un recent i polèmic article al Punt Avui de l’amic Albert Segura feia seva la posició que el govern català, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural es desmarcaven de la iniciativa per no involucrar-se en una suposada neteja d’imatge del nacionalisme flamenc. Fou un escrit desafortunat d’un periodista d’altra banda valent, audaç i compromès, com les seves brillants entrevistes als presidents bàltics demostraren.
Seria d’una condescendència extrema pensar que el nacionalisme flamenc ens necessita per netejar cap imatge. Són l’opció més votada de Bèlgica i segueixen pujant. Si els catalans dominéssim l’Estat com els flamencs manen al seu, potser ni ens caldria la independència.
Una servidora assistirà a la manifestació del 30 de març. I respecto l’opinió dels catalans que pensen que ara mateix no ens convé arrossegar en el nostre esforç tots els pobles oprimits d’Europa, alienant Estats de qui volem el reconeixement.
Sigui com sigui, tinguem cura dels nostres amics. Queda molt camí per recórrer.
Brussel.les, 7 de febrer de 2014
