[Infància a Berlín cap al 1900 – Walter Benjamin. Editorial Lleonard Muntaner. Traducció d’Anna Soler Horta]
Peter Szondi, el primer catedràtic de teoria literària a Alemanya, va pronunciar el seu discurs d’obtenció de càtedra a la universitat lliure de Berlín l’any 1961. Tenia 31 anys i segurament era el més jove de la sala. El discurs es titulava “Esperança en el passat” i parlava de Walter Benjamin, un autor que per aquelles dates només havien estudiat Adorno i Hans Heinz Holz. Els convidats a l’acte esperaven que el jove aspirant a catedràtic, ja que s’havia atrevit a parlar d’un filòsof gairebé desconegut, triés un text teòric entre l’extensa producció benjaminiana. Es veu que la sorpresa fou majúscula quan Szondi va exposar que havia triat per la seva tesi un text literari: els records d’infància.
Per exposar la tesi Szondi fa un muntatge de situacions: situa els records d’infància de Benjamin en el context de la recepció de l’obra de Marcel Proust a Alemanya. Un muntatge que era força pertinent si tenim compte que Walter Benjamin era traductor de Proust i havia estudiat a fons l’obra del francès. De fet, Szondi fa notar que els dos autors fan un gest semblant: miren enrere per trobar l’experiència del temps. Tots dos fan l’intent impossible per recuperar el passat, la seva infància. Szondi pregunta a Benjamin i Proust: ¿què vol dir mirar enrere? I ho fa per demostrar que el francès i l’alemany són antagònics en la seva concepció del temps. Proust busca al passat per trobar un moment que per analogia coincideixi amb el present i així trobar l’atemporalitat (a grandíssims trets: menjo una magdalena, torno a ser el nen a Combray – passat i present conviuen).
Però què busca Benjamin en el passat? El futur. Quan Benjamin mira cap a la infància ho fa per buscar i trobar els trets característics d’allò que ha de venir. “Allò que em passava a mi quan era un nen té relació amb allò que li passa a l’adult que sóc ara”, sembla dir-nos. “I és important notar-ho, perquè l’única manera d’intuir què passarà al futur és mirant al passat”. Aquest gest benjaminià, amb tota la seva càrrega ètica, pretén que la història tingui relació amb nosaltres i no sigui una simple successió de fets. El passat no està tancat, sinó que està obert vers el futur. I tornar al passat és descobrir aquella idea o esperança que s’ha perdut, aquella idea o esperança que el futur ha decebut. La història decep, frustra i traeix; per tant la història és un intent per descobrir aquelles coses que no s’han realitzat. Els records d’infància de Walter Benjamin miren de trencar la desorientació en la nostra concepció quotidiana del temps, on fem veure que el present és simplement ara.
A banda de ser un dels exercicis literaris més bonics de Benjamin, recórrer la seva ciutat d’infantesa amb a la mirada lúcida de l’adult és una gran manera d’introduir-se en l’inacabable món del filòsof. Fins que no ha passat un cert temps no podem ser conscients del que ha passat. Per això en aquesta obra pren tant de sentit la frase de Schlegel: “l’historiador és un profeta que mira cap enrere”. Per comprendre com hem arribat fins aquí ens cal recuperar la imatge del nostre passat. I això és precisament el que fa Benjamin als seus records d’infància, mostrant-nos de quina manera l’infant és en l’adult i l’adult en l’infant.
