Necessito explicar-vos el que aquest matí he viscut. Fèiem un acte amb l’ANC de petit format, sobre pensions, dels de ‘cos a cos’ en aquella plaça que tots recordeu de Sant Boi.
S’han apropat abans de començar un grupet de 4 discapacitats psíquics. I m’han demanat “si us plau, si feu la independència, pagueu-nos la pensió, que la necessitem…”
He sentit entre ràbia i compassió. Els he demanat que es quedessin a la xerrada. Un d’ells s’ha emocionat perque parlava del seu problema, de la seva dependència, i de què ningú faria la independència sense tenir garantit que es pagarien les pensions a tothom. Fer altra cosa seria faltar als nostres valors i a la nostra dignitat.
Al final m’han abraçat i han marxat convençuts de que no “els pendrem la pensió”. Potser és una anècdota només. Però en aquesta campanya hem d’apropar-nos molt a aquestes petites coses. La por és humana, sovint íntima, i només desde la proximitat emocional la podem vèncer.
No sé si demà recordaran el que han escoltat avui, però avui han estat contents una estona que algú els parlés del seva problemàtica i inquietuds.
Ja està. Ja he explicat la meva petita història d’avui. I us l’explico tant emocionat com enfortit; tot el que fem es paga, queda recompensat, per la il.lusió d’aquests quatre xiquets. De fet, ho fem per ells.
