El Raval barceloní (I): una realitat sensible.
“No falten mai estrangers i exiliats; pertot arreu es poden veure mans esteses demanant una almoina. L’aire els fa de sostre a cel descobert; els porxos, les cruïlles dels camins i els racons més apartats de les places són el seu aixopluc. Com les òlibes i els mussols, s’amaguen a les cavernes. Duen vestits vells i esparracats…tenen aliment si els en donen aquells a qui s’acosten; la seva beguda és la mateixa de les bestioles, és a dir, les fonts; el seu got són les palmes de les mans; les seves alforges són la mateixa pitrera, mentre el vestit no s’estripi del tot, incapaç d’aguantar res que hi posin dintre. Tenen per taula els genolls ben junts; per llit, la terra nua; per bany, el que Déu ha donat a tothom, construït sense intervenció de l’enginy humà…Duen una vida errant i aspra…obligats per les desgràcies i la necessitat…”
“Dóna’ls el menjar que necessiten. Sigues benigne amb els germans desventurats. El que sostreus a l’estomac, dóna-ho a l’afamat… Que la raó obri les portes dels rics…Que no sigui el càlcul humà qui proveeixi els indigents, sinó que més aviat sigui l’amor de Déu el que els doni una casa, un llit i una taula…Que la multitud de pobres i de malalts trobi en tu un bon refugi. Que cadascú s’ocupi amb diligència dels seus veïns…Estima com l’or l’home sofert. Atén amb cura la salut precària del pobre…Certament, si tots els pobres han de ser atesos i ajudats, molt més han de ser tractats amb sol·licitud els malalts, perquè el qui és alhora pobre i malalt , sofreix una doble pobresa…Els pobres que estan malalts, tancats en una cofurna o fins i tot en un racó estret d’una cofurna t’esperen a tu, ple de bondat, de zel i d’amor envers els pobres…Cuita sense cap peresa a socórrer l’indigent…”.
Tal descripció no respon al nostre actual Raval barceloní, ja que aquestes paraules foren escrites per un conegut sant escriptor del segle IV, amb la finalitat d’animar al cristians a posar-hi remei. Ahir com avui! Ara que hem viscut el Nadal, com ens ajuden aquells versos del poeta, Pere Ribot: “No és avet ni faig, ni neu l’alegria del Nadal, sinó el partir el pa i la sal de la nostra vida breu entre el pobre i el malalt, el malaurat i el romeu, i trobar Déu dintre teu…Això és l’autèntic Nadal”
No falten, al barri del Raval – com en molts altres llocs i com en altres temps – ni pobres passavolants que remenen els contenidors o papereres d’escombraries buscant les sobres que tants de nosaltres – abocats a un excés de benestar – llencem sense cap rubor; ni tampoc manquen exiliats i immigrants que ho passen magre per raons diverses; ni malalts, joves o ancians desnonats, persones amb greus dependències però sense ajuts econòmics; trobem pobres vergonyants i malaurats d’altra mena – com toxicòmans, sidosos,…-, drogodependents o drogoaddictes i els corresponents “camells” camuflats o no que es beneficien a costa seva. I tantes altres persones que sobreviuen en greu estat de necessitat econòmica, deguda a la injustícia dels homes: de molts de nosaltres que potser ens creiem irreprotxables. No falten prostitutes ni els seus explotadors; persones soles, sense familiars i ben desemparades; ni famílies desestructurades, fruit de caos moral que impera; aturats per falta de feina, amb els conseqüents problemes psíquics o materials, criatures abandonades, nens i nenes immigrants que cauen en mans de les xarxes de prostitució; pul·lulen alcavotes de professió en altres “àmbits” una mica més “selectes”; hi ha “manguis” o lladregots que campen i van a la seva sense cap vergonya o pudor i altres llestos de semblant mena que viuen de negocis basats en injustos esclavatges i tacats de corrupció.
Però també en el Raval hi ha molt de bo, la qual cosa “dignifica” el mateix barri i la gent que hi treballa o hi viu: hi són presents persones que treballant individualment o corporativament van posant remei als mals enunciats més amunt i al desamor en general. Ho fan en “oenagés”, en associacions veïnals i cíviques, en organitzacions i fundacions sense ànim de lucre – com “Els Nens del Raval”, “Arrels”, “Nueva Vida”, “Conesti” “Tot Raval”, “Estel”, “Casal dels Infants”, “Creu Roja” “Raval Solidari”, “Hora de Déu”, “Amics de la Gent Gran”, “Comunitat de Sant’Egidio”, “Ekumene”…-, en parròquies i esglésies de la zona, en entitats confessionals tan conegudes com “Càritas diocesana”, en i a través de congregacions religioses. Esmento, ara de memòria, la congregació de Sant Vicenç de Paül, les Germanes de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta, les Comunitats i Germanetes de l’Anyell, els Mercedaris,…
D’altra banda ens trobem també amb moltes més persones anònimes o desconegudes que fan costat als necessitats, dedicant-los-hi el seu temps amb una gran honestedat, generositat i sacrifici. Es compta amb la col·laboració del Banc d’Aliments i amb algunes recents iniciatives populars com la del “Tió solidari” mitjançant el qual molts nens han ajudat famílies necessitades durant aquest Nadal. Per tant, són molts els qui busquen el bé del proïsme al Raval sense discriminar ningú. Un bé que no fa cap soroll perquè no cal fer-ne, al marge que tots ells saben perfectament que el soroll mai no fa cap bé. Aquest “tocar la trompeta” potser alguns ho deixen per als polítics que solen buscar “imatge”, “figura” o “vots”, tot i que no sempre, naturalment, tenen aquesta única intencionalitat, fent justament un bon treball – i ben necessari – mitjançant les seves pròpies institucions i la estesa xarxa d’assistents socials .
Parlava dels ciutadans anònims del mateix barri que mostren tenir un cor de carn, i als quals se’ls ha de retre un merescut homenatge, perquè sovint ells són els primers en ajudar els seus veïns més marginats per la societat en general. També són els primers en desaparèixer darrere una actitud humil, solidària i senzilla, una vida d’entrega als altres des del seu lloc en la societat, família i professió. Viuen, amb gran rectitud, aquesta atenció al proïsme, ja que lliuren el seu temps als altres de mil maneres distintes. Comencen pels coneguts, els de més a prop, siguin nens, vells o malalts, siguin pobres indigents, siguin homes i dones que viuen en la soledat més aclaparadora, siguin els humils desgraciats que saben que són el no-res…Però tots ells – els uns i els altres – ens donen exemple de generositat en mil coses i tasques socials. Sens cap dubte, de tots ells, n’hem d’aprendre moltíssim.
Hi ha una novel·la, titulada “Diari d’una bona veïna” i donada a conèixer per la novel·lista Isabel Clara-Simó, on l’escriptora catalana descriu una de les protagonistes d’aquest món enrarit en aquests termes: veiem – entre d’altres – “aquella vella captaire, tan esparracada, bruta i pudent que ens fa apartar el nas; alguns d’aquests dissortats que deambulen per les grans ciutats són alcohòlics, o pateixen malalties mentals; d’altres són gent que, com la protagonista de la novel·la, han anat caient en una imparable espiral de degradació. A la novel·la, aquesta dona explica que, al principi, un no té diners, però sí dignitat, però cada cop estàs més deprimit i cansat; i que un dia no et rentes els cabells, i no passa res; i un altre dia no et talles les ungles, i així, de mica en mica, van degenerant fins a esdevenir un ésser ofensiu, un detritus de la societat, una persona marginada. I, com més marginada, més deixada, més abandonada, més bruta”.
I nosaltres – “els irreprotxables” – passem de llarg pel costat seu per tal de no “embrutar-nos”, al mateix temps que deixem anar amargues paraules sobre la “gent del Raval”, una veu crítica que no soluciona pas els problemes.
En canvi, vull mencionar i honorar els qui sí s’ “aturen” sense cercar cap recompensa ni aplaudiment. D’ells en tornaré a parlar.
