No ens ha d’agradar, en principi, gaire el vocable “massa migratòria” perquè sona a terme o concepte despersonalitzador – podria servir per a tantes coses diverses! – en el qual s’hi poden encabir tota mena de persones i situacions que tenen poc a veure les unes amb les altres. Crec, en canvi, que el terme “personalisme cristià” i els seus continguts – concepte i doctrina – comprèn l’estimació, el mirament i el respecte (no oblidar que “respectar” ve de “re-spectare” que significa “mirar una i una altra vegada el rostre de l’altre) envers tothom. Heus aquí el fonament per tractar els immigrants des de l’amor, la llibertat i la veracitat i també per actuar en tota mena d’iniciatives o propostes d’integració quan calguin. Opino que aquest és el bon camí.
Ho recordava així el Sant Pare Benet XVI. Deia que molts immigrants “busquen una vida millor en altres països que, per motius diversos, tenen necessitat de la seva presència”. El Papa Ratzinger afirmava que calia “anar al cor o nucli del problema…al significat de la persona. Un immigrant – continuava – és un ésser humà, diferent degut a la seva procedència, cultura i tradicions, però una persona que s’ha de respectar…amb drets i deures, particularment en l’àmbit laboral on és més fàcil la temptació de l’explotació” I afegí: “La violència no ha de ser mai per a ningú el camí per resoldre les dificultats”…”Mirar el rostre de l’altre i descobrir-hi que té una ànima, una història i una vida; és una persona i Déu l’estima tal com m’estima a mi”.
Tot això ho veiem en l’’esforç i la generositat – espiritual, familiar i professional – mostrada per una majoria d’immigrants i aquest fet ressalta positivament. El seu perfil humà – no parlo pas dels “socialment trapelles”, que també, entre nosaltres, n’hi ha molts per a donar i per a vendre – demostra que no només són dignes per essència, sinó que també ho manifesten amb fets fefaents: ajuden persones grans, exerceixen la medecina, la infermeria, ajuden famílies nombroses, serveixen en restauració, assumeixen treballs que nosaltres rebutgem, etc. A més a més, molts han comprat botigues de queviures, han posat perruqueries, carnisseries…Si d’això i d’altres coses ens n’adona’m conscientment, aleshores els tractarem d’una manera digna, demostrant alhora la nostra pròpia dignitat i humanitat.
Mounier cap allà els anys 30 – quan es coïen les diverses formes de feixisme, nazisme i de col·lectivismes – va denunciar amb força tant el liberalisme-capitalisme individualista com el col·lectivisme-marxiste totalitari i mobilitzà les nostres consciències – especialment en el món dels filòsofs i pensadors – en contra d’aquells errors que semblaven imposar-se en aquell món canviant. Va fer veure s’havia de tractar els éssers humans com a persones des de la caritat, la llibertat i la veracitat. Ara, es tracta de fer el mateix, per tal de guarir la manca d’acolliment o simpatia que es troba per culpa d’una superficial “xenofòbia” anticristiana i antidemocràtica. Hi ha qui no vol veure persones en els nouvinguts, no els vol mirar o escoltar com a persones dignes: potser els consideren com a “eines d’usar i llençar” fins que ens siguin útils. I així no es pot construir ni un Raval més digne ni tampoc una vertadera “nació”.
Quin és el perfil de molts dels nouvinguts al Raval? Diria que, en molts casos, està traçat pel seu heroisme i sacrifici; i també pel seu pregon sentit familiar. Tinc la més plena seguretat que també molts són més sacrificats que alguns de nosaltres. Nosaltres tenim una casa ben posada des de fa anys; hem pogut fer estudis superiors; tenim els diners que necessitem, malgrat la crisi econòmica; gaudim de servei domèstic i ens trobem amb la roba neta i planxada per la nostra esposa, ajudada per una immigrant; tenim una secretària en la nostra oficina o comerç; no ens falta ni telèfon mòbil, ni instal·lació magnífica d’aire condicionat i de calefacció per al benestar físic, ni altres instruments de treball…; posseïm un cotxe per traslladar-nos on i quan volem; disposem de vacances pagades; en la nostra societat benestant ens hi trobem a gust…En canvi quants homes i dones del Raval, recent arribats i “instal·lats” en aquest – podríem dir-ne – “lumpen” barceloní, ens donen mil voltes pel seu esperit de sacrifici, de generositat, fortalesa i paciència! Quanta bonesa, pietat i amor ens mostren! Quanta comunió i solidaritat amagades, exerceixen entre ells i amb nosaltres mateixos! Quanta eficàcia d’amor, ple de dolors, en tantes ànimes senzilles que demostren “estimar” de debò!
Pel que fa a una petita o gran part dels immigrants del Raval – també a altres llocs succeeix – hom veu casos flagrants d’injustícia social ! I un no pot menys de pensar que molts dels problemes serien resolts amb clara i sensible conscienciació per part de tots; una majoria de nosaltres segur que no hi pensa gaire sovint en aquest fet. D’altra banda, ens hauria de neguitejar veure com hi ha “persones benestants” – coincidint amb els “benpensants” de Bernanos – que parasiten sobre el sistema econòmic actual sense aportar-hi res. No són la gent de fora, no! Són gent d’aquí que no paguen els impostos que haurien de pagar, que s’aprofiten dels avantatges fiscals amb martingales quan i com els convé, que viuen amb una barreja corrupció econòmica i explotació aliena. Tot això passa, de vegades en detriment dels nouvinguts i més necessitats. Una injustícia més? Com que no els tenim gaire lluny, me’n faig ressò per tal que els “panxacontents” reaccionin com és d’esperar.
