Sí, senyors. Referèndum sembla haver-se convertit en una paraula màgica. Almenys sembla que vulgui ser-ho pels que volen i dolen, pels que el pengen com un esquer davant del nas de la gent, tot i sabent que la mena de referèndum que volen se l’hauran de pintar a l’oli, perquè sense el PP, que mai no s’hi avindrà de no ser que hi hagi una pressió internacional prou forta, és menys realista que el conte del gat amb botes.
D’altra banda, tothom hauria de tenir clar que abans del dia D, del dia que Catalunya pugui ser un nou estat reconegut a Europa, caldrà un referèndum d’alguna mena. Sense referèndum ni els estats més ben predisposats no podrien ajudar-nos. Molts diuen que de referèndum no en necessitem cap, perquè amb el 9N del 2014 i el 27S del 2015 ja n’hi ha prou i de sobres. Ho sento molt, però s’equivoquen. I aquí vénen les incerteses d’un munt de catalans: si cal un referèndum, com ha de ser? I quines possibilitats hi ha que l’independentisme el guanyi? No cal dir que sovintegen les veus que diuen: “Ja hem vist que no anem més enllà del 48 % de vots. Per tant deixem-nos de referèndums i, a partir de la majoria actual d’escons al Parlament, tirem al dret”. I crec que es tornen a equivocar. Anem, doncs, a pams.
El primer punt és, doncs, quina mena de referéndum caldrà. El full de ruta del Parlament, parla d’un referéndum final sobre l’acceptació o no d’una constitució catalana. Això evita l’escull de trobar-se amb menys del 50% de vots pel que fa al mer fet de la independència, però obre un flanc a tots els atacs que diguin que no està demostrat que la majoria vulgui anar-se’n d’Espanya. Al meu modest parer, no s’hauria de deixar cap forat enlloc i (com diu el President Puigdemont) fer les coses bé. Un referèndum només sobre la constitució pot arribar a ser contraproduent. Pot haver-hi molts electors a qui no agradin aspectes parcials de la constitució i per tant votin en contra encara que siguin més independentistes que tothom. Com crec, doncs, que hauria de ser una consulta popular d’aquest tipus?
El referèndum, per començar, hauria de tenir tres característiques ben clares. La primera és que fos estretament supervisat per observadors de la UE. La segona és que estigués organitzat de manera que l’estat espanyol no pogués boicotejar res de res (no cal dir que podria fer tanta propaganda pel “no” com vulgués). La tercera és que fos vinculant, és a dir que tant la Generalitat com l’estat espanyol prometessin solemnement acceptar-ne els resultats. I encara que molts tornarien a trobar-ho sobrer, hauria de contenir una doble pregunta amb respostes clares:
1. “Voleu que Catalunya sigui independent i un nou estat a Europa? Sí/No”. 2. Els que heu votat “Sí”: accepteu el projecte de Constitució catalana que la generalitat proposa? Sí/No”. Això eliminaria la possibilitat de què un rebuig d’aspectes parcials de la constitució es convertís en un involuntari rebuig de la independència.
I què passa amb els temors de què tornéssim a fer curt? Jo crec que amb les premises citades la independència guanyaria un 55 % o més dels vots emesos. I ho crec per dos factors. El primer, que és el menys important, és que aquesta vegada dels 200.000 catalans de fora, podrien votar molts més dels 6.000 escassos que van poder fer-ho el 27S. I per qui van els nostres vots ja se sap prou, sinó l’estat no ho hauria boicotejat tan escandalosament.. Ah, i res de “voto solicitado” que és un trampa monumental. I res de fer-ho passar pels consolats espanyols que puguin tornar a fer tupinada. Rebuda automàtica (i amb temps suficient) de la documentació electoral i tramesa directa d’aquesta a la mesa que correspongui a Catalunya.
El segon factor, de bon tros el més important, és que la supervisió internacional i sobretot el compromís espanyol d’acceptar el resultat treurien la por a molta gent que encara tem possibles represàlies espanyoles, contra les persones (p.e. el fantasma de les pensions que no es pagarien), contra les institucions (p.e. que Catalunya quedaria fora de totes les institucions europees, o que ja des del primer moment seria un estat en bancarrota) o contra les infrastructures físiques i socials de Catalunya. Treta aquesta por, hi hauria prou gent que votaria llavors d’acord amb els seus desigs i no d’acord amb els seus temors actuals. I de gent així n’hi ha prou a ICV, a En Comú-Podem, a les restes d’UDC, i possiblement entre la gent que fins ara s’abstenia de votar.
Siguem valents i conseqüents: fem les coses bé i guanyarem. Tinguem, però molt present que d’aquest referèndum encara n’estem ben lluny i que no hi arribaríem mai si tothom no fa pinya al darrera del nostre govern, si tothom no està disposat a sortir al carrer quan calgui (pacíficament i ordenadament com sempre), si tothom no està disposat a actuar dins de la legalitat catalana quan aquesta es desconnecti de l’espanyola. Altra vegada cal recordar que tot depèn de tots i de cadascú de nosaltres.
I per acabar, voldria encara picar la cresta als que semblen haver malinterpretat una de les coses que ha dit el President: que en les circumstàncies actuals no hi ha prevista una declaració unilateral d’independència i (altra vegada) que cal fer les coses bé. Ja hi ha qui ha parlat altra vegada de “la puta i la ramoneta” o d’una “claudicació que porti altra vegada al peix al cove”. A aquests pessimistes em permeto de dir-los-hi que no saben veure-hi prou lluny. És legítim que (per fer les coses bé) la solució buscada sigui una de concertada amb Espanya. Que això, sense un fort canvi de paràmetres interns i externs, sembla impossible? És clar que sí. Però no és el govern català el que ha de desestimar-ho ja de bell començament. Per conservar la comprensió dels altres estats ha de mantenir una posició clarament dialogant. I si després aquesta torna a enfrontar-se amb el mur negatiu de Madrid és Espanya la que quedarà malament i Catalunya la que estarà en disposició de fer la DUI com a “ultima ratio”.
Una vegada ja va dir Artur Mas: “no serem tan babaus de dir-los-hi fil per randa el que volem fer”. Per què hauria de ser en Puigdemont tan babau de posar totes les cartes ja ara al damunt de la taula (o el que ara se’n diu “anar amb el lliri a la mà”). Sisplau, una mica més de confiança en l’habilitat política dels nostres dirigents. De vegades posen la nostra paciència a prova, d’acord. Però ni que sigui a empentes i rodolons seguim anant endavant, oi?
