La pau, tal com l’hem coneguda, s’ha acabat. «De moment, la guerra freda a Europa ja és irreversible», escrivia Manuel Castells a La Vanguardia el juliol passat. Afegia l’exministre: «La crisi energètica en subministrament i preus, serà devastadora abans que fem la transició. Lamentarem no haver-ho fet abans». En aquells dies, una turbina espatllada, marca Siemens, del gasoducte Nord Stream 1 s’encreuava entre una Alemanya que tem el pitjor dels escenaris d’hivern, i la Rússia de Putin disposada a canviar gas per l’aixecament del règim de sancions i relaxació occidental en el front armamentista d’Ucraïna. Alemanya és la principal afectada pel tancament dels gasoductes russos junt amb Àustria, França, República Txeca, Eslovàquia i Itàlia. Perilla l’imperi industrial alemany.
L’agitació geopolítica global va en augment: tensió al Pacífic i clima reescalfat entre la Xina i Taiwan, primer productor mundial de microxips essencials tant per a la indústria de l’automòbil com pels míssils russos. Corea del Nord es reivindica amb llançament de coets que no són precisament de sant Joan. Tensió també al nord d’Àfrica entre Algèria i el Marroc, sumat al canvi de posició espanyola sobre el conflicte del Sàhara, amb el resultat de tancament d’un gasoducte i reducció del flux de gas cap a Espanya. Ara a l’opinió pública espanyola l’ocupa la crònica en diferit del salt de la tanca a la melillenca frontera sud d’Europa. El ministre Marlasca té les de perdre. El risc de propagació del virus trumpista als EEUU, país de procedència del gas liquat que abasteix ara les regasificadores europees, la major part de les quals són a Espanya, sembla es conté després de les eleccions de novembre. Europa ha tingut l’estiu més calent de la història, amb els pitjors incendis des de fa temps, mentre prepara el que podria ser el pitjor hivern reprogramant aliances i hostilitats. El canceller Scholtz lamenta ara -tenia raó en Castells- no haver acabat el gasoducte MidCat entre Espanya i França que proveiria de gas algerià els països del centre d’Europa si els governs francès i espanyol no l’haguessin descartat per poc rendible. Merkel llavors creia que a la primera economia europea no li faltaria el gas rus a través del megatub Nord Stream 2. No podia estar més equivocada. L’exportació espanyola d’electricitat a França ha batut rècords aquest agost pel risc de col·lapse de la xarxa de centrals nuclears del país veí, i per la baixa hidraulicitat a la riba mediterrània. La ministra Teresa Rivera volia completar el més aviat possible els 226 quilòmetres que falten per connectar Catalunya amb el Sud de França (el MidCat), però França no vol ser país de pas entre la península Ibèrica i Alemanya i Itàlia, sinó una peça clau (hub) en la distribució, avui de gas natural, i demà d’hidrogen i gasos renovables al nord dels Pirineus. L’acord final després de mesos d’estira i arronsa és el MarBar, una connexió submarina entre l’estació de Enagas del Port de Barcelona i el Port de Marsella.
En resum, la transició que experimenten les economies del món, que ara freguen les vores materials i energètiques del planeta, ha canviat els eixos cardinals de la geoestratègia mundial. Europa ara ha d’accelerar l’auto-proveïment renovable, i assegurar les energies de transició com el gas natural. Ha de resoldre l’atzucac actual d’alça de preus i risc de manca d’aprovisionament, que no és poca cosa. Però en el mig i llarg termini, el repte és la interconnexió de gas, electricitat i ferrocarril que garanteixi el subministrament energètic i unifiqui el cost de l’energia (harmonització energètica), o bé l’activitat industrial es desplaçarà cap al sud i canviarà el repartiment de pesos, és a dir de poder, de les economies d’Europa.
La península Ibèrica és la regió més ben dotada avui per fer la transició si Espanya i Portugal modernitzen la indústria per atraure capital, i recursos materials i tecnològics, dins d’una economia productiva descarbonitzada i circular. Pel seu potencial renovable, a la Península es produirà el Kwh més barat de tota la UE, avantatge que ressituaria les produccions industrials més intensives en energia. A la llarga, el sud exportarà també hidrogen al nord, encara que avui aquesta és una qüestió controvertida perquè la volatilitat de la molècula d’hidrogen dificulta el seu confinament i més encara el transport a llargues distàncies. Els països del nord necessiten produir fertilitzants en l’expectativa d’un clima més càlid que farà més productius els camps francesos, alemanys, polonesos… més ben irrigats que la cada cop més estepària península Ibèrica. Sense un mercat energètic integrat, amb interconnexió elèctrica, gasística i ferroviària, Europa es veurà abocada a una guerra de preus i conflictes. A hores d’ara, aquestes interconnexions entre Espanya i la resta del continent són marginals. Contrasta amb la interconnexió aeroportuària. Espanya té 5 aeroports entre els de més transit d’Europa. Canviar avions per ferrocarril, xarxes energètiques i telemàtiques d’alta capacitat, vet aquí les infraestructures del segle XXI, perquè el canvi climàtic està canviant el món.
El temps per fer una transició energètica tranquil·la es va acabar, i ara tot va a remolc de la Rússia de Putin i dels càrtels del petroli perquè quan un recurs escasseja, i és el cas de tots els combustibles fòssils, l’especulació ve servida. Europa ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat i ara resta hostatge de la Rússia de Putin. Europa no comptava amb el canvi climàtic, no el va preveure i, menys, prevenir. Aquest és el retret dels joves que es manifesten avui i empastifen obres d’art. És la ràbia encara força continguda de les noves generacions cap a la dels seus predecessors. Un retret que, sens dubte, anirà a més.
