Llegint les reflexions de ZP sobre l’avortament i sobre la seva concepció del que és la lliure decisió d’una nena de 16 anys embarassada, recordava aquests dies quan Zapatero, volent-se armar ideologicament, es declarava seguidor del Republicanisme de Philip Pettit. Aquest republicanisme es construeix sobre la voluntat de superar la distinció popularitzada per Isaiah Berlin entre llibertat positiva (o de l’autodomini) i la llibertat negativa (de la no-interferència). Aquesta oposició hauria confós la fonamental diferència entre interferència i dominació, que és interferència arbitraria en les decisions d’altri i precisament per això l’autèntica amenaça a la seva llibertat política.
Veient l’enorme interès que té Zapatero en evitar la interferència dels pares en les decisions de les seves filles adolescents embaraçades, es fa evident que el seu republicanisme s’assembla el de Petitt tan com el patriotisme constitucional d’Aznar al de Habermas. Perquè el que molesta a ZP no és ja la possibilitat que els pares puguin obligar la seva filla a abortar o a no fer-ho, sinó el simple fet que hi tinguin alguna cosa a dir. Alguna cosa més a dir-hi que la seva millor amiga o el seu company de festes. Paradoxalment, el discurs de Zp hauria incorporat el més absurd dels vicis retòrics liberals, el de creure que les decisions autònomes són decisions no condicionades i tot i així existents. Mentre Petitt, i evidentment no és aquesta una de les seves aportacions, hauria entès que pensar la llibertat com a no-interferència no serveix per pensar la llibertat política, Zapatero hauria fet un pas més entenent que serveix, com a mínim, per no pensar la política, per no pensar la crisi, per no pensar la grip i per seguir sense pensar el paper de la familia en una societat que es pretengui democràtica.
