Sortida de Sevilla a quarts de 9 i just encabat d’esmorzar. Direcció Almonte i El Rocío per primera vegada, no hi havia estat mai. I per començar, missa a l’ermita, missa en català que fa enfadar el diaca responsable del recinte. Tant és i ja ho sabem. Si fóssim britànics o francesos i la féssim en francès o en anglès, no dirien res i ho trobarien la mar de normal encara que no entenguessin la llengua. Però, esclar, en català no, de cap de les maneres, ho fem només per molestar. Bé. Salve Rociera, això sí. Aplaudiments. La Blanca Paloma, però, no és pas la Mare de Déu sinó l’Esperit Sant, sembla que no ho sàpiguen i que se’n sorprenguin. I després sorra i més sorra pels carrers, sorra d’aquella tan fina. Tot em sembla molt més que interessant. Dinar al Rocina, Pl Doñana, cigrons amb llagostins. A continuació, una seixantena de quilòmetres fins a Palos de la Frontera. Interessant i molt més que ben endreçat. Naturalment guarnit amb tot de referències al “Descubrimiento” ara que representa que ja han passat 525 anys des d’aleshores. Ben orgullosos d’un orgull equivocat, però ves, a ells, què els expliques. Caravel·les al moll de les Caravel·les, sobretot la Pinta que diu que és la que construïren ells, i el museu dedicat a un dels Pinçons (Pinzones). Ara hi ha el riu Tinto, però ens expliquen que fa 5 segles el port de Palos era un dels més importants de l’Atlàntic, ja veus. I la mena d’estampa desplegable que ens ofereixen parla del naixement de Colom (és a dir, Colón) a Gènova, que va fer 4 viatges a Amèrica, que els Reis el reberen a Sant Jeroni de la Murta, que va morir a Valladolid el 1506 i que va ser enterrat a la catedral de Sevilla. No gaire fàcil d’entendre tot plegat. Total que en el moment acordat, i per acabar el dia, partim cap a Granada, tres nits a l’Hotel Carmen, després de travessar gairebé mitja Andalusia. Molt bé. Demà l’Alhambra i tot el que calgui.
