Ja som ben a les portes de l’època del Carnaval: una gran festa de les màscares que té una tradició tan antiga com la mateixa humanitat. Davant la imminència d’una de les celebracions més vistoses de l’any litúrgic cristià, ara retornat al que ja havia estat: una festa pagana, ens podem proposar una reflexió cultural sobre el rostre i la màscara.
Hi ha una ingent quantitat d’estudis dedicats a la màscara com a fenomen antropològic, ja que la màscara és un element important tant en l’àmbit del teatre clàssic i les danses tradicionals com en les cercaviles rituals, i això és així arreu del món i a totes les èpoques. Menys volum tenen els treballs dedicats a l’estudi de les fisonomies: una ciència moderna com la morfologia, per exemple, encara té molt de camp per explorar. Tant en un camp com en l’altre, el filòleg, traductor i escriptor Mario Satz s’hi ha aproximat amb seu tan creatiu com ben documentat assaig El rostro y sus máscaras (Acantilado).
«El rostre és una màscara i les màscares extensions del rostre», afirma de manera clara el pensador Mario Satz. I afegeix: «Ningú no ha vist mai directament la seva cara». En efecte: necessitem un espill físic per veure’ns, però no és menys important l’espill (la mirada) amb què ens veiem a través dels altres: «Mirant-nos els uns als altres sabem a simple vista més del que poden expressar les nostres paraules».
La nostra cara, igual que la màscara, és una expressió de la nostra persona? Sempre hi ha hagut interès i sovint pudor, en ocultar segons què, el dolor, per exemple, per no mostrar-lo a aquells que ja sabem que no l’entendran o que fins i tot en faran befa; o en la nostra cultura de la imatge es té cura d’ocultar, per vergonya, els estralls causats per la vellesa en el rostre, ara que les pràctiques del lifting facial ens tiranitzen i ens impulsen a tenir per anys la mateixa aparença en una lluita titànica contra el temps. Ja les nostres àvies ens advertien, però, plenes d’irònica saviesa, sobre la inutilitat d’aquesta cursa que ens converteix, això sí, «en els més guapos del cementiri».
Sembla mentida tanta niciesa, però hi ha un bon, esplendent negoci en l’explotació dels nostres complexos, les nostres inseguretats, les nostres pors: «Les nostres pors ocupen més lloc que les nostres certeses», escriu Mario Satz, que a través de dues-centes pàgines de gran interès antropològic reflexiona a fons, és a dir, pouant també en l’àmbit de la metafísica, sobre la naturalesa de la màscara. Com a bon filòleg parteix del mot llatí persona, que vol dir màscara, de manera que quan ens posem una màscara ens revestim d’una doble màscara. Així: «Quina personalitat emmascara a quina personalitat?». La pregunta té el seu què i només cadascú se la pot respondre.
«Madurar, envellir, és arrugar-se, encongir-se, deixar-se modular per l’acció i reacció dels afectes, per l’estupor de la passió i l’ansietat pel dia de demà, per la possessió i la carència, el riure i el silenci», escriu Mario Satz, en una descripció de la nostra humanitat que sent alguna cosa, que es commou per alguna cosa, que s’inclina davant d’alguna cosa… Només les estàtues conserven la seva turgència com l’esfinx s’amaga rere el seu rostre hermètic. «En inventar la cirurgia plàstica, Occident va negar a les arrugues la possibilitat de simbolitzar alguna cosa més que el pas del temps», afirma Satz. I és que tots sabem que darrere un rostre tractat amb cirurgia no hi ha un rostre real, el de la persona, sinó el d’una màscara com les belles però rígides i inanimades màscares del Carnaval venecià. I és que quan ens mostrem de manera natural ho fem a través de l’expressió del rostre i és aleshores quan ‘desapareix’ la màscara.
