Fa uns mesos vaig un petit descobriment mentre passejava amb la meva parella per Delft, una encisadora ciutat holandesa, bella i plena de canals, on resten enterrats tots els membres de la família reial neerlandesa des de fa 400 anys.
Visitant el museu Het Prinsehof on s’explica el naixement de la dinastia dels Orange em vaig adonar del ressentiment i el dolor amb què va viure aquella pacífica nació el domini espanyol durant gairebé tot el segle XVI. Les intencions del monarca hispà d’exterminar els protestants, van fer que Guillem d’Orange, fins llavors lleial a la corona, canviés de bàndol, conjuntament amb molts altres nobles holandesos.
Com a resposta Felip II, rei de la corona hispànica, hi havia enviat a un general molt especial: Fernando Alvarez de Toledo, el duc d’Alba. O més ben dit, el “satànic” duc d’Alba com encara s’hi refereixen a Delft en un dels plafons informatius del museu.
L’avantpassat de la decrèpita duquessa, és retratat com a menjador de nens (veure foto), maltractador de dones i inclement repressor dels dissidents protestants, bona part del museu està dedicat a expressar el rebuig que encara avui causa el Duc d’Alba entre els ciutadans holandesos.
I és que fou precisament sota les ordres del “satànic” duc d’Alba que el príncep Guillem d’Orange morí l’any 1584 a mans d’un mercenari catòlic de nacionalitat francesa: Balthasar Gérard. En aquell moment Orange liderava el moviment polític a favor de la independència neerlandesa i a les parets del museu Prinsehof encara es poden veure suposadament els forats de bala que l’hi van causar la mort.
L’estratègia hispànica era simple. Acabar amb Orange significaria la decapitació del moviment holandès i, per tant, la fi de la revolta. Tanmateix, aquest va ser un error de càlcul de dimensions descomunals, i la independència holandesa (declarada el 1581) va ser reconeguda per tot Europa amb el Tractat de Münster de 1648 i la fi de la guerra dels 80 anys.
Més de 400 anys després, sembla que l’estratègia de Rajoy i Rubalcaba davant el moviment independentista català és similar a la de Felip II. Retornant al clàssic hispà de decapitar (políticament) el líder per eliminar el moviment ciutadà. Tot i que l’independentisme ha tret 1 milió i mig de persones al carrer dos anys seguits, encara es llegeixen i s’escolten veus que asseguren que si el President Mas cau els catalans farem seny. Fins i tot, alguns com José Maria Aznar (el nostre particular duc d’Alba?) fins i tot demanen la pena de presó per al President català o la suspensió de l’autonomia.
Però com passà al segle XVI en terres neerlandeses, aquestes veus s’equivoquen de nou. La foto del 13 de Desembre, amb els líders polítics de 5 partits catalans acordant data i pregunta per la consulta ho corrobora. La independència de Catalunya no és avui la dèria d’una sola persona sinó un objectiu compartit per una part notable de totes les classes socials d’aquest país.
Espanya doncs, no aprèn ni tan sols de la seva pròpia història, dels seus propis fracassos. En canvi, els qui els patim, els recordem per a tota la vida. Potser és aquest el motiu de la cordial resposta dels monarques holandesos (hereus del màrtir príncep Guillem d’Orange assassinat per ordre hispànica) a la rebuda d’un exemplar de “El món ho ha de saber”?
El record del “satànic” Duc d’Alba encara turmenta la memòria col·lectiva dels neerlandesos 400 anys després. Que el govern espanyol, en prengui nota, l’estratègia que no va funcionar a Holanda al segle XVI tampoc tindrà efecte en la Catalunya del 2014.
