Altra vegada hi ha hagut un esdeveniment a Catalunya que ha remogut el país de dalt a baix, i altra vegada hem de constatar que el ressò a fora no és del tot com el voldríem. Certament, Catalunya ha tornat a ser notícia als mitjans de comunicació internacionals. Però, com n’han parlat? La majoria ho ha fet amb referéncies curtes, notícies d’agència amb els fets pelats, més algun afegitó no sempre correcte. Dels que ho han comentat més extensament n’hi ha hagut de bona fe als que només se’ls hi ha escapat de tant en tant alguna petita relliscada, i altres que, per mala fe, per prejudicis o per ignorància (o per les tres coses alhora) n’han tornat a dir de gruixudes.

Pel que fa a la premsa a Alemanya, Suïssa i Austria, fins allà on ho he pogut comprovar, hi ha exemples de tot. Les prestigioses revistes semanals “Der Spiegel” i “Die Zeit”, en les seves edicions digitals,  així com altres diaris d’importància regional, n’han publicat curtes notícies de Reuters, AFP o DPA. Dos grans diaris, el “NZZ” de Zuric” i el “Süddeutsche” de Munic, n’han publicat articles llargs i generalment correctes, amb algun petit detallet secundari, però, que demostra que als periodistes encara els manquen coneixements més exactes sobre la política catalana. Per exemple no tenen clar què és CiU. El NZZ en diu “el partit per convergència i per unió”, i el diari de Munic parla del “partit demòcrata-cristià CiU”. Ja dic: és “peccatta minutta” i es deu probablement al fet que, per a molts periodistes d’altres països, Catalunya era fins no fa gaire un territori negligible que no generava informació internacional.

Allò que per nosaltres té més importáncia, trobo jo, són els casos dels que no ho entenen o no ho volen entendre, i aquí en citaré dos dels més clars.

El primer és el del periodista Reinhard Spiegelhauer, de l’emissora “Hessische Rundfunk”. En primer lloc ho centra tot en el tema dels diners com si els catalans tinguéssim la culpa del seu dèficit i com si no tinguéssim molts altres motius de queixa i d’indignació. I al final de l’article en diu una com una catedral, que demostra que l’home no té ni idea del que passa al nostre país. Diu que aquest anunci de consulta l’ha fet Mas, sabent que no es fará de cap manera, i només com a maniobra tàctica per  fer pressió a Madrid per tal que obrin més l’aixeta dels calés. Alemanya és un gran país, però hi ha tants soques com a altres bandes del món.

El segon cas és el de Leo Wieland, del “FAZ” de Frankfurt, sobre el qual ja he parlat un parell de vegades i mai per lloar-lo. L’home informa sobre data i pregunta, se centra molt en les reaccions de Rajoy&Cia i no es pot estar de dir-ne altra vegada dues de les seves. La primera és que “a diferència d’Escòcia, Catalunya no ha estat mai independent”. A Madrid li deuen haver inculcat allò de que només hi ha una nació, que és Espanya, i que ja existeix des de poc després que Adam i Eva sortissin del seu jardinet. I al final torna a repetir la cançó de l’enfadosa dels deutes enormes de Catalunya que ni podria pagar els farmacéutics sense la generosa ajuda del govern central. La meva protesta, que vaig enviar de seguida, no ha estat publicada, ja que suposo que al “FAZ” em deuen tenir fitxat com a buscaraons sempitern.

Per sort no tothom informa així sobre el nostre país. En aquests darrers temps, p.e. en articles a diaris alemanys, els professors Roland Vaubel (conseller del ministeri federal alemany d’economia) i Bodo Fassbender (catedrátic de dret internacional a Munic i a Sankt Gallen) han desmuntat un per un els arguments de la por que els espanyols difonen sense parar. I fa poc, el 3 de desembre passat, al “Wiener Zeitung” de Viena hi va sortir un article magnífic: “Qui sembra centralisme, recull separatisme”. El seu autor, Franz Schausberger, havia estat primer ministre del land austriac de Salzburg, i és ara membre del Consell Europeu de les Regions.

Schausberger cita el canvi de pensament de Jordi Pujol amb el que va tenir una llarga entrevista a Barcelona, i diu coses com les següents:

-“els catalans no són de cap manera els nacionalistes amb tuf de resclosit com els pinten, a la resta d’Europa, uns mitjans i uns polítics ignorants”

-“Els governants a Madrid són centralistes de l’antiga escola franquista, que volen restringir l’ús del català (una llengua pròpia i no pas cap dialecte), que volen centralitzar les competéncies i per tant retallar l’autonomia catalana, i que volen espanyolitzar la cultura”

-“Si els centralistes de Madrid segueixen prohibint una consulta popular, abans d’un any el 80 per cent dels habitants de Catalunya voldran la independéncia”

Cap de nosaltres podria dir-ho més clar. Allò que de clar ho és molt, crec jo, és que com més se’ns girin d’esquena els polítics espanyols i com més el nostre poble doni proves d’estar al costat i al darrera de la generalitat, més s’internacionalitzarà el conflicte i més informació en sortirá a tot arreu. Tant de positiva com de negativa. Els catalans de fora estem preparats per respondre-hi sempre que calgui.

Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista 'Llengua Nacional'.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEls carlins i Buenos Aires
Article següentEl satànic duc d’Alba