Fa riure veure la munió de decrets que aquests dies van apareixent en el diari oficial de la Generalitat de Catalunya, arrel de la constitució del nou govern autonòmic. I fa riure perquè en tots els casos s’utilitza el circumloqui “la persona titular de…”; a continuació ve el càrrec. Aquesta perífrasi, com totes les que utilitza l’administració, es deu exclusivament a la necessitat, per a alguns imperiosa, d’evitar el denominat llenguatge sexista, el que provoca que una colla d’ases es considerin legitimats per imposar-nos el ridícul “ells i elles” del qual es queixa, amb més raó que un sant, Pere Navalles en el seu darrer article.
“La persona titular”, en efecte, substitueix “el titular”, que la gauche divine considera sexista. I evita una fórmula encara més embullada com ara “el/la titular”, de la qual també abusa l’administració. Ens preguntem si tota aquesta collonada és necessària. Ens preguntem si el llenguatge és sexista per naturalesa i, en cas afirmatiu, si modificar la forma d’expressar-nos és la millor manera de lluitar contra el sexisme o bé si, pel contrari, servirà només per consolidar-lo definitivament.
Normalment els substantius que es refereixen a sers animats, persones i animals, permeten designar indistintament amb un únic gènere gramatical, masculí o femení, tant al mascle com a la femella. És el cas d’estornell, mosca, cocodril o persona, entre tants i tants altres. Aquests mots es denominen epicens, del grec “epikoinós”, que significa “comú”. De la mateixa manera que cenobi ve de “koinóbion”, que vol dir “vida en comú”, segons informa Joan Coromines.
Un mot epicè –o una paraula epicena- és, doncs, aquell que designa indistintament els individus masculins i femenins d’una determinada espècie. Quan diem “associació de pares d’alumnes”, per exemple, és clar que ens referim tant als pares com a les mares. I quan diem que una parella no té fills donem per descomptat que tampoc no té filles. Altrament distingim. En fi, quan diem “persona”, no ens referim només a la dona, per més femení que sigui el substantiu, sinó també a l’home. Si més no així ens ho hem trobat; i així ho hauríem de deixar si tinguéssim dos dits de front.
En canvi, quan diem “associació de mares i pares d’alumnes”, o quan diem “aquella parella no té fills ni filles” estem fent l’ase. I és fer l’imbècil dir “tothom i totdon”, que fins i tot això hem vist imprès, o inventar una nova versió del parenostre, com fan aquelles monges que resen “pare i mare nostra”. Com que fins aquí podíem arribar, hem arribat fins aquí. I així fins el dia que sortirà un nou grup d’ases, d’aquests que tenen el gust d’épater le bourgeois, i ens assegurarà que la nota musical “sol” és sexista i autocomplaent, per proposar-nos tot seguit suprimir totes les notes “sol” de les partitures de Mozart i substituir-les per un “la” menys sexista. I jo que em pensava que la decadència de la nostra civilització culminaria, si fa no fa, com la ruïna de l’imperi romà d’occident. Contràriament, sembla ser que encara ens queden mil anys de bizantinisme.
Convindran amb mi que quan una iniciativa aparentment antisexista ha d’implantar-se doblegant les regles socials, ja siguin les gramaticals o les d’urbanitat, és que pretenen imposar-nos-la artificiosament, és a dir, al marge de la consuetud; per aquesta raó mai no serà seguida pel poble. D’altra banda, aquest deliri agreuja encara més el sexisme, des del moment que identifica injustificadament el gènere gramatical amb el sexe dels àngels, i veu segregació allà on no hi ha res més que gramàtica. Com diria Pla, es pot ser sexista per defecte i es pot ser sexista per excés; al sexisme s’hi arriba per molts camins.
Conten que en els salons europeus del XVIII, quan a una dona se li escapava un pet sorollós, l’home que tenia més a prop havia de disculpar-se públicament, com si el pet se li hagués escapat a ell. Era una norma d‘urbanitat inexcusable i una manera compromesa i militant de lluitar contra el sexisme; ara, d’això en diríem discriminació positiva. Aquesta anècdota es pot explicar avui que tots aquests Joans que hi ha a totes les cases (Puigcercós, Saura, Ridao, Herrera) ja no pinten res. Altrament ens hauríem hagut de contenir; no fos cas que, donant-los idees, haguessin acabat imposant-nos una llei d’obligada observància, en el seu admirable, tenaç, arriscat i valent, sobretot valent, compromís antisexista.
