Avui voldria parlar del silenci, de la necessitat del silenci i de les virtuts del silenci. En la nostra societat hi ha massa soroll, fins i tot es diu vivim en un dels indrets més sorollosos d’Europa. De fet, ens trobem molt sovint immersos en una dinàmica en la que la rapidesa i el soroll semblen dues divises que van del bracet. Soroll d’obres, soroll dels cotxes, soroll de la música a tot volum, soroll de la televisió a tot hora, soroll del xivarri en un aula. A part del soroll, penso que avui es crida massa, com si així ens fessin més cas. Vivim en una cultura, si és que es pot dir així, en la que el soroll està cada vegada més instal·lat en les nostres vides.
Davant d’aquest panorama cal, al meu parer, reivindicar el paper del silenci. Del silenci creador, del silenci de la pau interior, del silenci que ens humanitza perquè ens permet descobrir-nos, del silencia que ens ajuda a centrar-nos, del silenci que ens posa en contacte amb l’experiència espiritual, del silenci que ens permet entrar en contacte amb la transcendència.
Penso que dir que el silenci és bo és una obvietat. I ja se sap, defensar les obvietats és molt cansat i costós en termes de desgast personal. Però per si algú no està encara convençut de les bondats del silenci li diré que és bàsic per a la reflexió, per a la concentració i per a la relaxació. Aquest tres elements, es dificulten avui tant per la contaminació acústica com per la manca de respecte als altres quan fem massa soroll.
Em sembla important insistir en el valor del silenci de cara a la joventut, dominada sovint pel principi de mot soroll per no res. Els pares i educadors en general, hauríem de fer un esforç per tal de saber desenvolupar una educació per al silenci, des del silencia i en silenci. La cridòria, el xivarri, el soroll descontrolat no crec que comportin res de bo. En canvi, el silenci, quan cal és una benedicció.
Saber administrar el silenci és un aspecte central per a una formació humana que precisament tingui en compte la reflexió, la concentració i la relaxació. Per què no s’introdueix l’aprenentatge de les virtuts del silenci en el sistema educatiu? Per què no fem un esforç per deixar un espai al silenci en les nostres vides, en la família, en la feina o en l’oci?
En tot cas, no parlo del silenci “negatiu” i autista de qui no respon a allò que se li planteja i gira la mirada vers un altre lloc, sinó de les virtuts positives del silenci. Ja em direu…
