Vaig néixer prop d’una església. Des del llit sentia el so de la campana i per mi era una dolça companyia que em despertava al nou dia o d’un malson de la nit. Contínuament escoltava el rellotge i la campana de la parròquia amb la seva alegria, o el so trist, mentre les hores marcaven el pas del temps i per a mi era una dolça melodia
Quan la campana plorava els veïns sortíem al carrer per saber qui era el vilatà que ens havia deixat i quan reia sabíem que un nou nadó era batejat i entrava en la nostra comunitat. I el so de la campana, segons l’impuls del vent, s’allargava per boscos, conreus, masies i era la companyia grata que ens acompanyava en la solitud de la natura.
L’imponent catedral de Girona, amb els graons que et deixen sense alè quan vols visitar-la, ha restat en silenci a les nits perquè un hotel proper es queixava que els clients no podien dormir. Per les queixes dels veïns, ara tornen a tocar. Hi ha però una colla més de campanars arreu que han emmudit perquè a moltes persones els molesta quan senten tocar les hores que es perden a l’aire fresc de la nit.
Recordo que a Sant Feliu de Codines, on estiuejava un destacat polític franquista a qui també li molestava el so del campanar, aquest va intentar que emmudís però els veïns, orfes sense la campana, s’hi van oposar i va haver de claudicar.
Vaig visitar fa anys el Marroc i recordo, quan el dia encara dormia, com des de les mesquites i els seus estilitzats minarets es convidava als natius a encetar la seva pregària, I veies a aquelles persones que pregaven agenollats a terra i de cara a la Meca fins a cinc vegades al dia.
A mi no em va molestar la seva tradició. Em trobava en un país que no era el meu i havia de respectar les seves costums, les seves tradicions, la seva religió. Aquell lament, aquell càntic, no m’agradava però sabia que era una cosa sagrada per aquells marroquins i jo, com a estrangera dins del seu país, havia de respectar-ho, m’agradés o no.
El so de la campana és música, és pau, és trobar-te i connectar amb un món pur que existeix i s’endinsa en el temps. Quan els nostres avantpassats van construir, amb molt d’esforç, els magnífics campanars que tenim a Catalunya, romànics, gòtics i de tots els estils, fou per col·locar-hi unes campanes que sonarien en cada poble, en cada ciutat, en cada nucli, en cada ermita. A un poble sense campanar, sense campanes, sense so, li falta quelcom de vida, d’ànima vital, de batec constant i permanent de cor col·lectiu. Silenciant les campanes, apaguem un so que ve de lluny i que inconscientment compartim.
A la gent gran no ens molesten les campanes. El que ens molesta és la música màquina amb molts decibels que omple sovint locals i places sense que els veïns puguin dormir, i les baralles i crits de joves amb excés d’alcohol que només s’apaguen quan surt el sol.
Són molts els veïns que es rebel·len perquè la campana no toca. Esperem que en l’època que ens ha tocat viure, plena de sorolls indesitjats, el so de la campana, constant i serena, ens porti la pau que tant necessitem.
