Com deia a l’article anterior, la situació del castellà a Catalunya seria un punt al que un PP-C’s podria agafar-se per posar discòrdia entre la població de la nova república. I hem de tenir ben present que amb els llargs antecedents del problema no hi haurà cap solució que sigui completament a gust de tothom.
Als començaments de la meva col·laboració al MD, a l’octubre del 2012, vaig apuntar ja algunes pinzellades sobre el tema a l’article “Una qüestió de sentit comú”. Allà pledejava per una cooficialitat del castellà amb l’argument que no podíem voler que els nostres conciutadans de parla castellana “haguessin de patir les mateixes humiliacions que hem hagut de patir els catalans milers de vegades”. Aquesta cooficialitat, però, no l’entenia com una continuació calcada de l’estat actual, sinó que comportava molts canvis a favor del català. Des de llavors, però, he comprovat que la idea de la cooficialitat no tindria majoria entre la població de parla catalana i que obriria la porta a molts malentesos que caldria evitar des de bell principi.
El que busquem és una mena de quadratura del cercle entre el desig de conservar la pau social i la bona convivència de la població de Catalunya i al mateix temps donar al català el caràcter de llengua oficial predominant al nou estat. El tema és d’una gran complexitat i, naturalment, en un article com aquest només s’hi poden fer algunes observacions molt generals.
Recentment el Grup Koiné (un grup d’entesos en la matèria) ha presentat un extens estudi (70 pàgines) sobre el tema, treballat a consciència, on s’hi diu, entre moltes altres coses que les dues condicions més bàsiques i prèvies per a tornar a posar el català al lloc que li pertoca a casa nostra serien (copio textualment):
” a) l’anul·lació de l’estatus jurídicopolític del castellà com a llengua nacional (territorial, general o per defecte) a Catalunya, és a dir, això que l’Estat espanyol entén per “llengua oficial”.
b) l’anul·lació de la bilingüització obligatòria en castellà de la població escolar de Catalunya. (l’ensenyament del castellà seria únicament optatiu al costat de l’ensenyament de les altres llengües ofertes com a optatives) “.
Crec que trobar un camí pla no serà fàcil i que caldrà adoptar solucions graduals. Al mateix estudi citat ja s’esmenten, per exemple, excepcions per a tots els castellanoparlants de més de 65 anys, que no tindrien però aplicació a tota la gent que ha estat escolaritzada en català. Al meu parer haurà d’haver-hi una discussió ampla sobre el tema amb la finalitat de trobar potser una tercera possibilitat, més enllà de l’oficialitat i de la cooficialitat. És a dir un estatus que comporti per als castellanoparlants alguns privilegis que no tinguin els d’altres llengües forasteres, però sempre dins d’un marc que no deixi cap dubte de què el català és la llengua oficial i nacional de la nova república.
Fàcil no ho serà, però no pas impossible. El compromís haurà de tenir, com deia abans, elements graduals, provisionals, durant un període de temps adequat, i hauria de poder blindar-se contra possibles acusacions de “nacionalisme excloent”. Un exemple: a l’estudi citat de Koiné s’hi diu que, com a tot altre país del món, la nacionalitat catalana només la podrà tenir qui acrediti un suficient coneixement de la llengua catalana. Això, no cal dir, és cert per a tots els nouvinguts en el futur. Per gent, però, que hagi passat gairebé tota la vida a Catalunya i, que pels motius que siguin, no ha aprés català (manca d#escolaritat, vida en un ambient castellà majoritari, com a la perifèria de Barcelona, etc) no crec que se li pogués negar a priori la nacionalitat catalana si la desitja (cosa que ja és un element positiu). D’altra manera tindríem tota l’opinió pública europea en contra, com la va tenir Letònia quan va voler excloure de la nacionalitat letona tota la població russa immigrada.
En tot cas en les comissions constituents que hagin de trobar solució al problema haurien de participar-hi des del començament representants dels castellans favorables a la independència catalana, com la gent de Súmate i altres grups que hi pugui haver. Ells han d’acceptar que la majoria catalana vulgui donar a la nostra llengua el rang que a Catalunya no hauria d’haver perdut mai; en alguns aspectes immediatament, en altres paulatinament. Perquè com han dit catalans il·lustres, guanyar la independència i perdre la llengua seria molt mal negoci. Nosaltres, per part nostra, hem d’acceptar (encara que molts puristes acèrrims posin el crit al cel) que la pau social i la bona convivència al país exigiran un compromís. Un compromís que tindrà uns límits intraspassables, però al que s’haurà d’arribar.
La població de parla castellana a Catalunya ha de saber que la independència haurà vingut gràcies a la desastrosa política dels governants espanyols envers Catalunya. I haurà de comprendre que, una vegada separats d’Espanya, Catalunya serà un altre país com Portugal o com Àustria, on el castellà és un idioma estranger com un altre. I els catalanoparlants haurem de fer el canvi de manera que la gent castellana més gran no se senti discriminada, i que la gent jove usi el català gradualment cada vegada més quan vegi que és una eina útil i que sense parlar-lo i escriure’l cada vegada tindrien el món del treball i de l’administració cada vegada més tancat.
Hi haurà molta feina per trobar l’equilibri precís. Però comparat amb l’empresa gegantina de l’assoliment de la independència, crec que serà com bufar i fer ampolles.
