“Treballar amb els textos de Rodoreda m’entusiasma”, assegura Sergio Fernández Martínez (Lleó, 1992), «no és realment una feina; és una meravella». Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Lleó i investigador a la Universitat de Salamanca, aquest traductor i assagista està duent a terme una tasca ingent i molt necessària per a la recuperació de l’obra de Rodoreda al castellà. L’any 2021 va publicar, amb l’editorial Edhasa, la seva important versió de La plaça del Diamant; subratllo que és important perquè després de quasi seixanta anys, Fernández ha aconseguit restituir el text que fins fa poc els lectors en castellà han hagut de llegir amb nombroses tergiversacions ideològiques derivades del franquisme. Ara, dos anys després d’aquesta fita, ens sorprèn amb una nova traducció d’Aloma, una novel·la de joventut revisada per Rodoreda al cap de 30 anys.
És gairebé increïble que textos tan importants i coneguts de Rodoreda no hagin tingut fins ara una bona difusió entre el públic espanyol i hispanoamericà; no trobes?
Sí, és una cosa ben curiosa i trista en certa manera perquè s’ha allargat generacions i generacions. Per exemple, en el cas de La plaça del Diamant, la traducció d’Enrique Sordo és de 1965… Ja ha plogut molt, han passat seixanta anys de la publicació original i cinquanta-vuit de la traducció. Si tens en compte la quantitat de lectors de Rodoreda que han llegit una versió que no és fidel a l’original i a la voluntat de l’autora, és impressionant; És una pena que durant tant de temps el text no s’hagi llegit com cal.
Parles d’alguns paràgrafs eliminats per la censura a La plaça del Diamant, també de distorsions narratives, de distorsions de la història i de l’eliminació de la paraula «rojo». Van ser aquests errors els que et van dur a proposar una nova versió?
En primer lloc, em va cridar l’atenció que la mateixa Rodoreda, en els seus epistolaris, es queixava de la traducció al castellà de l’obra. Deia que el primer cop que l’havia llegida havia quedat trasbalsada i que, per a ella, va ser un suplici de corregir-la. Després, quan vaig entrar a fons en la traducció de 1965 i la vaig comparar amb l’original de Rodoreda em vaig adonar que el text estava molt canviat. Tot i així, els paràgrafs censurats no són molts; des del meu punt de vista, el més greu són les distorsions narratives. Per exemple, en aquells passatges on apareixen les paraules «culpa» o «mal», en la traducció hi ha certa tergiversació que fa que la culpa recaigui sobre la Natàlia. I com deies, una altra distorsió molt evident és la insistència a eliminar la paraula «rojo» o «roja», perquè no s’assimilés a la significació política.
Ara, publiques la traducció al castellà d’Aloma. Que no s’hagi pogut trobar a les llibreries espanyoles y hispanoamericanes durant molts anys és una mostra més d’aquest oblit o d’aquesta manca de cura?
En certa manera, sí perquè ha estat descatalogada des de l’any 1995. És a dir, ja s’havia traduït anteriorment, com quasi tota l’obra de Rodoreda. La primera edició d’Aloma en castellà és de 1971, de Joan Francesc Vidal i Jove per a l’editorial Al-borak. I la segona edició és de l’any 1990, a Alianza Editorial, d’Alfons Sureda i Carrió. Aquesta edició, en format gran, va tenir la seva corresponent edició en butxaca a la col·lecció Alianza Tres, al 1995, però des de llavors no s’havia reeditat. No havia tornat a aparèixer. Cap lector hispanoparlant —perquè recordem que també és important la seva distribució a Hispanoamèrica— podia trobar Aloma a les llibreries. Quan m’hi vaig posar, hi havia diverses editorials interessades a fer una nova traducció, una posada al dia. Les traduccions dels 70 i dels 90 no flueixen tant com una de nova. Jo vaig demanar una ajuda de l’Institut Ramon Llull per traduir-ne uns fragments i presentar-los a les diverses editorials interessades i finalment la vaig publicar amb Edhasa, que té la intenció de recuperar amb noves traduccions tota l’obra de l’autora.
Quina de les dues t’ha resultat més difícil de traduir, La plaça del Diamant o Aloma?
Aloma és una novel·la que m’agrada molt; traduir-la va ser més senzill que La plaça del Diamant. Amb això no vull dir que el seu estil sigui inferior o que la temàtica sigui més senzilla, però sí que hi ha menys col·loquialismes, menys girs lingüístics. La plaça del Diamant és un monument majúscul en català. Per la seva banda, Aloma és l’única novel·la que Rodoreda va salvar de la seva producció anterior a la Guerra Civil. Al cap dels anys de publicar-la, després d’haver excel·lit en l’estil amb obres com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, va tornar a treballar amb Aloma. Amb aquests ulls, amb aquesta estètica nova, que havia trobat la va revisar entre 1967 i 1968, i la va publicar el 1969, que és quan va donar el text per definitiu.
Parla’m de l’estil d’Aloma. Creus que d’alguna manera es percep que és una novel·la de joventut?
Des del meu punt de vista és evident que la primera versió, la de 1936, és una novel·la de joventut; no té els trets rodererians que més endavant l’autora troba i que tots reconeixem. Li faltava polir l’estil i per això crec que va tornar sobre el seu propi text. Tot i així, ella sabia que en aquella novel·la hi havia bona fusta y que només calia polir-la una mica. La veritat és que els canvis no són molt grans. En la primera versió hi ha molta més descripció i més minuciosa, una descripció que tallarà en la revisió. Amb aquesta revisió fa que l’estil sigui més directe i simple. En general, tota l’obra ateny molta més maduresa literària.
Què has volgut aportar amb la teva traducció d’Aloma?
He volgut donar-li frescor a la novel·la. Per exemple, en la primera traducció, la de 1971, la frase inicial que obre la novel·la, diu: «En todo lo alto, entre rudeos y caracoles de hierro, despintada, medio torcida y cubierta de orín, se veía una fecha: 1886». El lector de 2023 troba que el terme «ruedos» i el sintagma «cubierta de orín» han canviat significativament, són expressions que creen una sensació d’estranyesa i d’incomoditat; resulten poc naturals. Les traduccions, al contrari que els originals, s’han de revisar cada cert temps. Es diu que cal fer-ne una per a cada generació.
Finalment, consideres que Aloma es una novel·la adequada per iniciar-se en la lectura de Rodoreda?
Trobo que sí. A més, Aloma té unes frases que penso que t’arriben especialment quan ets adolescent. La protagonista té un sentiment d’angoixa pel pas de l’adolescència a la primera adultesa. Ara, des del meu gust personal, l’experiència de llegir La mort i la primavera com a primera novel·la de Rodoreda és inigualable. Et fa entrar de ple en el seu univers.
