Hem de reconèixer la importància d´acompanyar i ajudar els altres des de la donació i l’amor. Aquests “altres” són especialment aquells que més expressen la vulnerabilitat humana, el dolor davant del patiment físic i mental, la fragilitat de la vida en el sentit més ampli. Això no obstant, una obvietat d’aquest tipus, no sembla que ocupi la majoria de les preocupacions actuals ni l’acció política sembla tenir el seu centre d’atenció en aquest fet. Es parla de les persones o dels ciutadans, així en general, sense atendre totes les seves circumstàncies i en especial la seva corporeïtat, la seva condició concreta en què la vida i la mort són fenòmens interconnectats. No s’atén gaire aquesta corporeïtat, que iguala tots els éssers humans, amb independència de la seva condició social.

Aquest aspecte antropològic, ens porta a la problemàtica de la cura dels uns sobre els altres i fins i tot a educar per tal de cuidar el proïsme, en tots els àmbits en què es desenvolupa la vida. La persona es manifesta en la seva singularitat, massa vegades, sofrent, a la qual cal atendre, cuidar, curar. I al costat del cos segueix el tractament de l’esperit i de la ment.

La fragilitat i la vulnerabilitat humanes apareixen arreu. I la dada més sensible sobre la qual m’agradaria posar l’èmfasi és què el fet de cuidar afecta totes les persones, amb independència de la seva vinculació juridicopolítica amb l’Estat com a nacional o estranger o de la seva condició social com a ric o pobre. Tenir cura del proïsme té una fonamentació en la dignitat humana i avui ja no és un fet privat (tradicionalment reservat a la dona i a la família), convertint-se ara en un fet polític, radicalment democràtic, al qual s’incorpora la regulació i la intervenció de l’ Estat, a banda de les atencions comunitàries.