El passat dilluns dia 27 al vespre, al setè intent després de quatre anys, el Tribunal Constitucional va emetre sentència en relació a l’estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Era la primera vegada a la història de l’actual democràcia constitucional espanyola en què el Tribunal Constitucional jutjava la constitucionalitat d’un estatut d’autonomia, elaborat amb una absoluta correcció procedimental, aprovat pel Parlament de Catalunya, per les dues Cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) i finalment pel poble de Catalunya en referèndum.
En l’elaboració de l’estatut, però, va planejar des de bon començament el pacte del Tinell, que va donar lloc al primer tripartit, capitanejat pel president Maragall, amb l’estratègia de començar una nova política (que abandonés el famós “peix al cove” dels governs del president Pujol), en la que l’exclusió del PP del joc polític es convertí en un objectiu prioritari. Així, l’estatut es va començar a fer amb una alta dosi de sectarisme polític. Cada partit ficà la seva pròpia cullarada, amb “bus de l’estatut” inclós, com si allò fos una festa, gairebé com si es fes una constitució catalana, amb total desconeixement de les regles del joc polític en les que es guanyaven el sou. De tota manera, a Catalunya triomfà el “talante” del president Zapatero i l’expressió tan manida de “apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya”. Un cop va sortir del Parlament, però, el mateix PSOE com va proclamar l’incombustible Alfonso Guerra, li va passar el ribot, el va raspallar, mentre el pacte Mas-Zapatero intentava salvar els mobles del que havien aprovat els diputats catalans al Parlament de Catalunya (recordem que finalment l’estatut del 30 de setembre va ser aprovat per tots els grups menys el PP).
També es pot afirmar que el PP espanyol va atiar fins a límits intolerables democràticament l’anticatalanisme amb l’objectiu de retornar a La Moncloa. Catalunya esdevenia un cop més la gran perjudicada de la manca d’entesa mínima entre els dos grans partits espanyols, que van subordinar els seus interessos electorals a qualsevol altre consideració. La dignitat dels ciutadans de Catalunya es va començar a posar en entredit.
L’estatut es va fer per tant sense un mínim sentit de país. Cada partit va afegir el seu punt de vista, donant lloc a un text de lectura difícil i carregosa. També hi va haver qui va ajudar a racionalitzar el seu contingut, i va aportar elements molt importants per tal d’avançar en les competències de la Generalitat, en el règim lingüístic, en una concepció més integradora de la pluralitat i fins i tot plurinacionalitat d’Espanya, en un finançament més just, o en una reforma de l’administració de justícia més sensible a la llengua i al dret catalans, entre molts altres elements, com l’arrelament en la història, en la cultura, en els fets diferencials de la nació catalana.
Amb tot això, el PP que no va poder consensuar el nou estatut va actuar amb un excès de malfiança i va impugnar bona part dels articles de l’estatut, fins i tot, cal recordar-ho abans d’entrar en vigor. No va esperar ni a això, i va intentar aconseguir per la via de la impugnació en el Tribunal Constitucional aspectes que no havia aconseguit per la via de la política. Això només a Catalunya. En altres comunitats autònomes, on els polítics potser van ser més intel·ligents, van negociar amb el PP i tot i que els seus estatuts eren idèntics no van ser impugnats, i per tant allò que consideraven inconstitucional a Catalunya no ho era en altres indrets.
El Tribunal Constitucional es va convertir en un arma política, sense miraments, tant pel PP com pel PSOE. Recordem coses tan insòlites com recusar a un magistrat per haver fet un estudi sobre l’estatut, en una interpretació molt discutible de la recusació, també per primer cop a la nostra història. Un Tribunal molt deslegitimat, perquè dels dotze membres només han pogut dictar sentència deu –un de mort i un de recusat- i d’aquests, quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys i mig.
L’estatut ha estat retallat, perquè es declaren inconstitucionals 14 preceptes, i 27 es sotmeten a interpretació, entre altres disposicions que es veuen afectades. Ara bé, el problema és que l’estatut aprovat en referèndum, ha estat retallat, rebaixat i malmès per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat moral. Mai hagués tingut que passar una cosa així. En fer-se la constitució democràtica a la qual Catalunya tant va contribuir a edificar durant la transició ha vist trontollar els seus fonaments.
I ara, entre retall i retall, els ciutadans de Catalunya el continuarem aixecant, però espero i desitjo que amb la lliçó apresa de com no s’han de fer les coses. El poble ha de tornar a parlar, en unes eleccions en les quals- si us plau- deixin governar a qui guanyi. Mirem de tenir un país normal. Fem política amb més noblesa. I sobretot actuem amb deferència envers qui guanyi les eleccions.
Si a Catalunya els perdedors governen, de què ens estranyem de la retallada que ens ha fet el Tribunal Constitucional? Només cal que tornen a la democràcia.
