He trobat el bressol arraconat dalt de la golfa
l’he acaronat amb amor i enyorança
fou el primer llit de la mare, ara ple de molsa
el meu, el dels meus fills, anys de bonança.
Mirava el dolç son amb placidesa
d’uns cossets menuts als que adorava
i el cor i l’ànima s’omplien de tendresa
ja que era a ells a qui més estimava.
Voldria tornar al passat i bressolar-los
mirant els ulls innocents plens d’alegria
acostant-m’hi feliç rient, besar-los
sense adonar-me del pas de cada dia.
La mare va ser la que em cantava
la cançó en que m’adormia
amb la veu fina que mai es cansava
i el meu cor s’extasiava d’alegria.
El bressol és vell i cau a trossos
la nostàlgia voldria que tornés aquell ahir
recordant i vivint uns anys gloriosos
en que tot era diàfan en el meu camí.
He deixat la golfa amb els ulls plorosos
per tot el que he perdut i s’ha allunyat,
en la vellesa enyores els dies joiosos
que la vida, o un mal vent s’ha emportat.
