El vot ocult català a Pedro Sánchez

Aquests dies, com la majoria, llegeixo i escolto coses diverses sobre les eleccions del pròxim 23 de juliol. En analitzar comportaments, m’han vingut al cap algunes idees que tenia al fons de la meva ment.

Quan tenia deu o onze anys, a classe de religió de batxillerat, ens ensenyaven catecisme i ens parlaven del bé i el mal i altres moltes coses relacionades amb l’ètica i la moral.

Em van quedar gravats al cap alguns comportaments, que qualificaven de pecats, com ara la maledicència, la difamació, la calumnia, i també la mentida en les seves diferents modalitats. El professor, el capellà escolapi, que ens explicava aquestes coses, va fer molt d’èmfasi que tant eren mentides i per tant pecat, les mentides per comissió com les mentides per omissió. Està molt clar que dir una cosa que no és, és una mentida per comissió. Ve a ser el que fa normalment el Partit Popular quan parla del català. Les mentides per omissió venen a ser més pròpies del PSOE, són igualment maldat. No hi ha diferència ètica, tot i que davant d’un jutge pot ser diferent una de l’altra. O potser no. Recordeu alguna sentència europea sobre la informació de clàusules bancàries: mentida per omissió.

Us sona la “Instrucción secreta” que el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener del 1716 per indicar-los com havien d’actuar per no generar-se enemistats innecessàries? Sovint se cita: “de manera que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado“.

Tan immorals i faltes d’ètica són unes com les altres. Tanta xenofòbia hi ha en un cas com en l’altre. La diferència és que davant del Partit Popular ens indignem i sortim al carrer per protestar i fem moltes piulades en contra (això darrer els fa tremolar, és la poderosa arma catalana), mentre que davant del PSOE, ens ho empassem com a xais, molts independentistes voten a favor pensant que han assolit el triomf.

Amb el vot també tenim les dues situacions. Podem votar una determinada opció, contrària a la que habitualment votem, o afavorir-la no votant, és a dir, abstenint-nos-en: acció i omissió.

Aquests dies hi ha un debat, relativament encès, sobre que ha de fer l’independentisme, un independentisme objectivament enfadat amb els polítics, pel que diuen una inanició. Els acusen de traïció, d’haver-se rendit i de moltes altres coses. Cert és que l’aixecada de camisa de Pedro Sánchez als negociadors i la por als jutges ha dominat l’escenari. Per estúpida complicitat o per por, les accions demanades per l’independentisme no s’han executat. També és cert que no hi ha idees que no portin directament als executors davant dels jutges espanyols.

El crit de guerra és, més o menys, “no hem de salvar Espanya”. Diuen, alguns, “ja s’ho faran”. Altres, que “no som nosaltres els que hem d’aturar l’extrema dreta”. Uns altres, que “si no votem tots, passarà que VOX i el Partit Popular tindran més possibilitats d’entrar al govern d’Espanya”. Insisteixen que “hem de votar els partits catalans per fer d’aturador dels ultres”.

A mi m’agraden les coses amb dades. No he vist en gens de clar que l’abstenció massiva o el vot nul de l’independentisme servís per al que pensen molts.

M’explicaré amb una simulació d’una situació molt simplificada, irreal, però suficient. Imaginem que Catalunya és una única circumscripció que tria 48 diputats al Congrés. La primera és falsa, la segona és certa.

Calculem els resultats d’aquesta hipotètica circumscripció amb els mateixos vots emesos a Catalunya a les eleccions generals del 2019. També, coneguda la desaparició de Ciutadans, he dividit els vots que van tenir, entre la seva mare original, el PSC, i el Partit Popular. He denominat Comuns totes les confluències que eren Comuns, Podem, Unides Podem, i que ara aniran sota l’omnipotent protecció de Yolanda Díaz.

Després he imaginat que el 50% dels electors de Junts, ERC i CUP es queden a casa, no voten. Comparem ara els resultats amb una senzilla taula-

Cal dir que en aquest cas, les xifres no impliquen resultats diferents si en comptes d’abstenció es vota en blanc.

Es veu que la coalició de govern (PSOE + COMUNS) guanyaria vuit escons, mentre que la dreta espanyola només dos. El deu escons que perdien els partits sobiranistes.

Està molt clar que als socialistes i comuns els convé una abstenció massiva de l’independentisme. Seria la millor manera d’augmentar les possibilitats de Pedro Sánchez de continuar com a president del govern espanyol sense necessitat de pactar gaires coses amb el sobiranisme català.

És bastant evident, que, a banda de demanar el vot per als seus, als partits de la coalició que ara governa, li convé induir, de manera subliminar, als independentistes a l’abstenció. Sovint, els més radicals i abrandats, són els més fàcilment manipulables.

No simulo el contrari, és a dir, un vot més gran als partits que suposadament calcastigar. És evident que redueixen els escons de tots els altres partits, els del 155. Acosten a l’independentisme a ser un grup que faci de frontissa, capaç de condicionar el govern. Clar, sempre que no es venguin per res.

Soc plenament conscient que algunes electors pensen que no poden votar cap partit independentista perquè estan molt decebuts. Els proposo fer una cosa. Agafar un dau i assignar dos valors a cada un dels tres partits, llençar el dau i votar el que surti, si voleu, amb el nas tapat. Un vot estadísticament neutre que no afavoreixi el grup del 155.

Deixo clar, però, que jo ja he votat per correu i sense dau.