La sobirania és un atribut de les nacions. Els pobles s’organitzen com a nacions i aspiren a tenir els seu propis estats, per raons, bàsicament de seguretat. Les nacions són les úniques que poden exercir, amb normalitat, l’exercici del dret d’autodeterminació. Els pobles es doten d’ assemblees nacionals o en parlaments per organitzar la seva vida nacional. A Catalunya, la seva sobirania popular queda representada al Parlament de Catalunya, com a part de la nació més àmplia, descentralitzada, dels Països Catalans.
Per fi, tot plegat agafa embranzida. No per raons derivades d’accions personals sinó per raons d’unes determinades funcions polítiques. El Tribunal Europeu de Drets Humans entén que cal estudiar si l’estat espanyol estaria impedint l’exercici de competències nacionals, com els debats sobre la monarquia espanyola o la independència catalana, per medi de xantatges als que regulen o moderen aquests debats. I a l’admetreu estaria entenen que un parlament nacional, com el català, no pot tenir condicionants de cap tipus per debatre, àdhuc pronunciar-se, sobre determinades qüestions, en el que és una forma d’organització política on es reconeixen la nacionalitats existents en la formació del mateix estat (espanyol).
Això, es planteja gràcies al recurs del 2020 d’en Costa i Campdepadrós, en tant que membres de la mesa del Parlament de Catalunya. La fina línia entre la sobirania i la mera funció legislativa es dilucida clarament quan són les nacions les que hi operen i no entitats o òrgans amb subordinació de qualsevol classe. Els pobles són realitats que perduren i s’estructuren de forma permanent. No responen a capricis ni a modes i encara menys són respostes d’oportunitat a un determinat context social. Catalunya perdura i es perpetua cada dia, des de fa segles. Som una nació i el 2017 vàrem exercir l’autodeterminació amb plena eficàcia.
Tots sabem, tanmateix, el valor simbòlic de les decisions dels tribunals internacionals. Acaben essent arguments doctrinals de relleu com a molt. Els estats només se senten obligats quan hi ha un context polític que els hi fa sentir aquesta necessitat. Espanya, l’estat espanyol, viu acomodada dins la comunitat internacional. I el cas català només té una força relativa pels catalans i alguns afins d’arreu del món. No s’ha generat cap situació de no retorn ni cap terrabastall prou significatiu. L’exili català del 2017 no ha fet res significatiu. En cas de que, com semblaria lògic, el TEDH doni la raó al Parlament de Catalunya i s’entengui clarament que la sobirania d’aquesta cambra és rellevant ultrapassarà qualsevol decisió judicial espanyola, però igualment caldrà assumir el repte de la independència: la seva organització i la seva aplicació efectiva.
Els tribunals espanyols apliquen les lleis sense esma, com si només fossin una taula d’articles. Ignoren deliberadament la base plurinacional de l’estat i la confecció dels acords provisionals que els hi donen vida des del 1977. La mateixa Constitució espanyola és un pedaç per intentar superar un règim dictatorial secular que no va tenir cap consideració democràtica, una cosa que, tot sigui dit, no s’ha aconseguit corregir i que només ha generat rebuig i frustració des del 1978. Ni s’ha recuperat la memòria anterior al cop d’estat del 1936 ni s’han jutjat els criminals que van perpetuar a consciència un règim de repressió i mort.
