Aquest escrit sobre el mur que separa Mèxic dels EUA el va publicar en castellà la revista El Ciervo durant el darrer trimestre de 2006. Tracta d’una visita al mur que vam fer per casualitat la meva dona, dues amigues (Judith i Ingrid) i jo mateix. Per casualitat, dic, perquè no teníem previst anar-hi, però ens hi vam deixar portar. En aquell 2006 el president dels EUA era el republicà Bush Jr. i Trump només ens evocava el nom d’una torre de Nova York amb abundor d’un discutible marbre rosa.
Avui dia aquella barrera física té uns 1.000 km de longitud. Es va començar a construir el 1994, amb el demòcrata Clinton a la presidència. L’administració Obama, en vuit anys, no la va desmuntar. Sembla, doncs, que ni demòcrates ni republicans qüestionen l’existència de la tanca.
Malauradament, vaig perdre una memòria portàtil amb totes les fotos del viatge. Entre més, hi havia fotos de casquets de bales, garrafes foradades pels projectils i els protagonistes del relat. Heus aquí, amb només una imatge original, aquella peça.
El senyor You Guys
Després d’haver passat una nit tòrrida en Parker, Arizona, en un motel l’amo del qual havia regalat flors verinoses a una de les integrants de l’expedició com a senyal de bona voluntat per la nostra arribada, ens dirigim a Sant Diego. Esmorzem a Parker, Arizona, i tenim una graciosa trobada amb el senyor You Guys, un tipus d’uns 120 quilos, que entaula conversa per explicar-nos rutes cap a San Diego fins a acabar concloent que la millor era la que ja teníem decidida. El senyor You Guys és un tipus que sempre comença les frases amb un lapidari: “You guys gotta…” (“Paios, el que heu de fer és…”). També ens recomana anar al llac no sé què a pescar truites, alguna cosa per a la qual
no tenim temps ni material ni ganes.
La carretera està en un desert inacabable en el qual només parem a fer-nos unes fotos amb cactus mastodòntics els braços dels quals, si no tinguessin punxes, a penes podríem envoltar. És un paisatge com els Monegros, per la blancor i per les escasses mates de vegetació, però amb cactus gegants. En certa mesura, sembla de dibuixos animats. En qualsevol moment un espera veure per allí una guineu, com ja vam veure camí de Las Vegas, una serp o al mateix llangardaix Juancho (Wally Gator).
Com que les carreteres són rectes, amples i sense circulació, avancem ràpid, a més del que permeten els senyals. Els 15 dies de viatge anteriors han bastat perquè ens adonem que això de “Speed limit enforced by aircraft” ho diuen només per espantar. En diversos senyals posa que una avioneta supervisa la velocitat, però ni les hem vist en cap moment ni ens ha semblat que la gent s’acoquinés a les autopistes, per les quals és habitual de circular-hi, pel cap baix, a 10 milles per hora més del permès. I tot això mentre es va parlant per mòbil, és clar.
Però, ai las! A Yuma, Arizona, després d’haver vist petits tornados que arremolinaven papers i brossa per l’aire, un cotxe se situa darrere nostre, ens fa llums i, com no ens donem per al·ludits, fa sonar la sirena i veiem pel retrovisor uns característics llums vermells i blaus. Es tracta de la policia.
El poli Strong. Que fort!
La Judith, que ha llegit unes quantes guies i ha vist unes quantes pel·lícules, ens avisa de què hem de fer en aquest cas. Primer, no sortir del cotxe fins que l’agent ho indiqui. Segon, posar les mans al volant. Tercer, no fer moviments bruscos.
Sento uns cops amb els artells a la finestreta del copilot, que sóc jo. És l’instructor Steven Timothy Strong, segons la placa. Ens diu que baixi la conductora i la Judith s’ofereix a acompanyar-la. “Millor baixeu tots quatre. El que us he de dir és molt seriós”. Segons sembla, circulàvem pel casc de Yuma a 11 mph per sobre de la velocitat permesa. La Susana, la meva dona i conductora, es neguiteja. Fins avui, ella no havia vist tan de prop un policia ni per demanar-li l’adreça d’un carrer.
La Judith intenta alleujar la tensió del moment i pregunta a l’instructor Strong: “Hem estat dolents. Que ens picaràs el culet?”. Strong aixeca la vista del formulari i deixa anar un lapidari: “Ho faria si em deixessin”. La teoria que ens va parar perquè estava avorrit, perquè anàvem tres noies i jo portava els cabells llargs comença a agafar forma, amb la resposta ferma però una mica burleta.
Mentre va fent preguntes, entaulem conversa. Com porta armilla antibales i en un suburbi de San José havíem vist un altre policia que també en portava, li preguntem si vestir d’aquesta manera és el normal. Ens respon que 18 mesos abans havien tirotejat un company a dues illes de distància –assenyala amb el dit en direcció al lloc dels fets. El van tocar al pit i al canell. S. T. Strong, el poli Strong, ens ensenya l’arsenal que porta damunt: la pistola de la cintura, una altra de més petita al turmell, una tercera a la guantera i un rifle al maleter. “Aquí hi ha més armes de les que us penseu”, ens alliçona. “Més encara de les que ens pensem?”, ironitza l’Ingrid, qui, com tots els altres, el més semblant a una arma que ha vist en sa vida és una escopeta de fira. I de balins.
A hores d’ara, ja ens hem adonat que no ens posarà una multa, sinó un avís (un warning). Però, aprofitant que l’anglès de la Susana és una mica més rudimentari i que està una mica alterada, algú fa la broma que podria tenir problemes a la duana per a tornar a casa, perquè ara la tenen fitxada. Potser la broma no era gaire oportuna: la Susana s’esfondra i comença a plorar com una magdalena. El poli Strong diu que s’assegui a l’ombra, però la Susana es refà aviat: el plor només era una forma de descarregar la tensió acumulada.
El policia ens explica que els europeus, a excepció dels francesos, conduïm molt bé. “Teniu un examen exigent. En canvi, aquí s’aprova amb un 66% d’encerts. Esteu envoltats de gent que no té ni idea de conduir”. Això es tradueix en una xifra de 42.000 morts anuals. Molts més que per armes de foc!
Al final, tot són somriures i una conversa distesa. “Us poso un avís. És millor per a vosaltres. Sé que així conduireu millor”. Per descomptat que sí: a la pròxima ens empaperen. Em poso jo al volant i sortim de Yuma, Arizona, en direcció a Sant Diego, Califòrnia.
Dos àngels del desert
Camí de San Diego, parem en una gasolinera a fer benzina i a comprar uns entrepans. Jo omplo el meu got de plàstic de l’enèsima sarsaparrella: el viatge s’està acabant i sé que no tornaré a provar aquest beguda que demano a tot arreu per culpa de Que bonic que és viure durant molt de temps. Llavors em giro i veig que l’Ingrid està plorant davant un senyor amb una creu blanca en una samarreta blava. A la samarreta s’hi pot llegir “Ángeles del desierto”.
El Rafael, que així es diu el tipus, té un caterpillar (ell en diu així), una màquina retroexcavadora, tatuada en un avantbraç. Durant la setmana es dedica a la reparació d’aquests vehicles i els caps de setmana fa cap a la frontera amb Mèxic a, entre altres coses, portar galons d’aigua a la tanca que separa el país del sud del país del nord. El Rafael, encara que sembli broma, està casat amb la Rafaela, també mexicana. Ell és de DF, ella de Guerrero i els dos havien passat la frontera com a il·legals molt de temps enrere. Les seves dues filles tenen estudis universitaris i són americanes. Els caps de setmana donen un cop de mà als pares preparant entrepans que reparteixen a Tijuana entre els immigrants expulsats.
Als Estats Units viuen 11 milions de mexicans il·legals. Passar la frontera (El Brodo, en adaptació fonètica aproximada de l’anglès ianqui) és difícil per diversos motius. Primer, perquè entre les zones habitades de cadascun dels països s’interposen desenes de milles d’un desert en què les temperatures assoleixen els 50 grau. Un desert habitat per animals com alacrans i escurçons. A la zona mexicana, a més, hi ha saquejadors. A l’americana, grups paramilitars de caçamigrants i la Patrulla Fronterera.
El Rafael i la Rafaela ens expliquen aquestes coses i ens pregunten si tenim un tot terreny. “Sí, anem en un Buick Rendezvous”. “Llavors potser volen venir a veure la frontera. L’any passat ens hi van acompanyar uns periodistes de Castella”. I per descomptat que hi anem. Allí ens expliquen que el camp d’acció de la seva organització és des de la costa fins a Mexicali, unes 125 milles. Una tanca fàcil de saltar i fàcil de passar per sota és la separació simbòlica més que física entre un i un altre territori. Si no fos per “la migra”, la policia de frontera. “Veuen allà?”, assenyala cap al costat contrari de La Rumorosa, la cadena de muntanyes que tenim a 20 metres. “Ja ens han vist. Ara vindran”. Efectivament, comencem a veure en la distància un núvol de pols i al cap de poc un pick up de la policia se’ns atansa, però reconeix els nostres amfitrions i passa de llarg. Just llavors sentim un soroll que sembla que ve de la muntanya que tenim ben a prop i Rafaela ens esperona perquè posem les garrafes d’aigua del costat mexicà. “Estan aquí amagats. Posem l’aigua per si la necessiten”. Ens afanyem, però al capdavall no veiem cap moviment.
Diversos minuts després, un altre vehicle de la policia fa cap a nosaltres des del lloc de guaita. Entaula una espècie de conversa amb el Rafael en to mofeta. “Els poseu aigua? Que no teniu cervesa?”, riu de la seva ocurrència l’agent. La broma s’agafa per la punta dels cabells i l’han pronunciada en un anglès de m’encanta mastegar xiclet. L’Ingrid, que ho sent, va cap al nostre cotxe i ofereix una llauna de Budweiser a l’agent. “Té, una cervesa”. El policia diu que no pot, que està de servei. L’Ingrid hi torna rient-se: “Te la deixem aquí a l’ombra”, i assenyala una mínima ombra vertical que projecta la tanca. El paio està una mica desconcertat pel tombant de la conversa i fuig d’estudi. “Gràcies, però no acabo fins d’aquí a dues hores”.
Entre la sorra tòrrida es veuen semienterrats alguns casquets de bala. “Quan la policia està avorrida, ve aquí i es dedica a disparar a les garrafes d’aigua. En foraden una de cada deu. Així descarreguen la ràbia”. Agafo un casquet i m’hi faig una foto. És de rifle, estilitzat com una llagosta, marró per l’òxid. El fico a la motxilla. Vull pensar que ha servit per disparar contra alguna cosa i no contra ningú, però tampoc posaria la mà en el foc. “A mi una vegada uns caçamigrants em van disparar al cotxe. Veieu les marques?”, i assenyala la carrosseria de l’auto, que té un parell d’orificis del gruix d’un dit. “Vaig parar el cotxe, vaig sortir i els vaig dir: ‘Aquí em teniu, dispareu-me ara’”. Posa els braços en creu. Per sort, la fatxenderia no va sollevar els seus agressors prou perquè obrissin foc.
Sota un sol de justícia, continuen explicant-nos anècdotes de la frontera. “A vegades sabem que algú no ha aconseguit passar el desert. Llavors la família ens avisa i estem atents als zopilots. Ja no hi ha res a fer, però quan veiem volar en cercles els zopilots, anem corrent a cercar el cadàver”.
Després d’una estona al costat del mur, decidim seguir el nostre camí i llavors ens adonem de què havia provocat el soroll que havíem pres per gent: el retrovisor del cotxe de Rafael ha caigut. No té tracció a les quatre rodes i no és apte per aquells verals. Gairebé amb vergonya, li donem cadascun 10 dòlars per a l’organització. Estem sobrepassats per la situació i aquests diners ens semblen una propina vergonyant. Però ells ens faciliten les coses: “Encara que penseu que és poc, és molt. Ens financem amb recursos propis i amb donacions”. Si el Manuel del Río del poema de José Hierro traduïa els dòlars a pessetes, ens consta que el Rafael i la Rafaela els pensen en galons d’aigua.
Finalment, ens acompanyen fins a una cruïlla. Nosaltres agafem la 8 cap a San Diego. “Veieu 
aquest pujolet? Hi vam trobar una dona morta que encara tenia enganxat el nen al pit”. Ens acomiadem entristits i ens allunyem d’allà completament abatuts. Les tres dones que van al cotxe sangloten mentre ens allunyem de La Rumorosa. I jo, amb un nus a la gola, faig el cor fort perquè no se m’omplin els ulls de llàgrimes mentre avancem per la carretera polsegosa sota un sol d’injustícia.
