De la narració homèrica sobre Escil·la i Caribdis sorgí l’expressió: “Estar entre Escil·la i Caribdis» significant un “estar entre l’espasa i la paret”, o sigui trobar-se davant d’un problema de difícil (si més no, d’impossible) solució, en un destret que comporta un perill imminent del qual potser no serà gens fàcil escapar-se’n. Alhora sorgeix el dubte d’on dirigir-se a fi de no caure en un perill, parany o error greu. Cal, per tant, posar-hi molta cura, intel·ligència i esforç per passar el “figurat estret marítim entre Escil·la i Caribdis” sense deixar-se arrossegar vers cap de les dues bandes. D’acord amb l’obra “L’Odissea”, llibre XII, del gran Homer, Escil·la i Caribdis eren dos monstres mitològics que habitaven en un estret marítim i produïen grans remolins a les aigües per succionar i devorar tot allò que se’ls acostava. Els mariners evitaven tant l’un com l’altre, però sempre enmig del perill per la seva vida: si se n’escapava d’un podia caure en l’altre. Els “argonautes” gràcies al guiatge o protecció d’una de les “nereides” foren capaços de no perdre’s en aquell estret, esquivant -parcialment, ja que moren sis companys- tant l’Escil·la com el Caribdis.

Del mite clàssic en quedà l’expressió popular que es féu servir sovint en la literatura universal. Així, per exemple, Agustí d’Hipona i Freud la fan servir en circumstàncies i amb continguts ben diferents: el primer, davant el fet d’unes heretgies; el segon tractant de la formació del jovent. Ara som nosaltres, els ciutadans de a peu els qui ens trobem entre els dos o més “monstres” a l’hora d’elegir els nostres governants. Si un s’acosta a uns, perill d’error o equivocació; si cap als altres, també. El fet és que un es troba amb incompetències econòmiques i polítiques, amb mentides i falsedats, amb corrupcions, amb lleis sobre ensenyament i família poc atraients…Cap a on tirar, a qui votar, per tal de fugir d’Escil·la i de Caribdis?

Així Agustí d’Hipona afirmava: “Ne perdas personam; distingue personas; distingue intel·ligentia, noli separare perfidia, ne iterum quasi fugiens Charypdim, in Scillam incurres” (Hom. sobre l’evangeli de Joan. 31,9). Es a dir, “distingim intel·ligentment les persones en Déu; no les confonem ni les separem pèrfidament, no sigui que per fugir de Caribdis, caiguis en Escil·la”. Es referia ell a les postures sabel·lianes i arrianes com dos extrems perillosos i herètics dels quals convenia fugir a fi de mantenir-se lluny de les heretgies.

Freud -pel que fa a la formació del jovent- veia que sovint l’home es trobava insegur entre Escil·la i Caribdis- quan no es buscava l’equilibri. Afirmava Freud: “L’educació ha de buscar el seu camí entre l’Escil·la, que permet, i el Caribdis, que prohibeix”…“Efectivament després d’anys i panys a tocar de Caribdis, ara el vaixell està a punt d’estavellar-se contra les roques perilloses de l’altra banda”. Si anem cap a un costat, perill, si cap a l’altre, també. I ens vénen tota mena de dubtes: què faig, per on tiro, què dic ? Mantenir-se en un punt mig és millor o pitjor? Ens podem quedar indecisos i, al final, per no caure ni cap a un costat ni cap a l’altre, no passem tampoc l’estret. Per exemple, avui dia, davant la permissivitat de costums i d’actituds relativistes, pel que fa a l’educació i formació, podem subscriure l’afirmació del famós psiquiatre. En la formació i educació hem de saber construir sobre la base ferma de l’única roca estable que és la veritat en què un hi troba la certesa i la llum. Cal navegar fins a port segur.

A tall d’exemple, tenim notícies de com es comporten, d’acord amb una deficient educació i formació moral, alguns nens i nenes amb els seus pares, amb els seus mestres o professors, amb altres ciutadans…S’ha permès de tot: massa, segons molts pedagogs, en un determinat sentit. Com abans es castigava massa, ara campa l’indisciplina. S’hauria de buscar l’equilibri en l’amor, la bondat, la generositat, la justícia, la dedicació competent, i llavors vindran els bons resultats. Si, a més a més, des d’una visió “presumptament progressista” hem aconseguit esborrar el sentiment de culpa, de pecat, o d’imbecil·litat, no ens ha d’estranyar pas el que està succeint. S’han trencat els antics codis morals i no hi ha coneixements morals clars. Sense un clar concepte de culpa no hi ha penediment, rectificació ni reparació; tampoc no hi pot haver creixement moral possible i convenient, ni possibilitats de maduresa o respecte social. És l’espectacle que veiem: pertot arreu, adolescents assassins, estudiants “guiris” a Salou, joves compulsivament mal educats, estúpids, insolidaris…, “nous bàrbars” al carrer, al treball, a l’escola, a la família…

Passem a les dificultats que troba l’home de carrer a l’hora d’exercir el dret de vot en unes eleccions. També ens trobem entre Escil·la i Caribdis? Ens podrem escapar dels perills, a banda i banda de l’ ”estret”, o hi caurem irremeiablement ? N’hi haurà prou amb una petita empenta -enquestes manipulades, guinyades d’ullet, paraules altisonants-, per caure cap a un determinat costat i estavellar-nos a causa dels remolins polítics continuats? A l’hora de votar per escollir els nostres diputats, senadors, parlamentaris i representants municipals…,els partits polítics ens ofereixen diverses opcions, varietat de persones, diferents programes. Però tal vegada, votem el que votem, ens veurem abocats a desafiar Escil·la i Caribdis. Si ho fem a favor d’uns resulta que optem per la corrupció, si ho fem per als contraris, ens trobem amb un deteriorament econòmic irreversible, si escollim els de més enllà sabem que no faran o no podran fer res del que prometen. Vas d’un escull a l’altre: de dretes a esquerres, passant el sempre difícil estret d’una prudent elecció i esquivant els destrets que comporta tan important decisió. Un es troba amb tantes promeses al mateix temps. Com saber si són veraces o enganyoses, si cants de sirenes o muntatges propagandístics ? Amb què ens trobem ?:

– amb ideologies contraposades, projectes o programes radicalment diferents; ideologies de base incompatibles (capitalisme egoista i insolidari, marxisme materialista o postcomunisme descafeïnat o passat de moda, ecologisme utòpic…)

-amb polítics de clares limitacions político-professionals i incompetents; amb deficients programes i propostes: alguns clarament negatius pel que fa a la justícia social; amb altres afavoridors de la cultura de mort; en certes persones hi olorem, pel seu currículum, llavors de corrupció, -és l’experiència de molts anys !- que ho aprofitaran per aixecar-nos la camisa en aquests terrenys.

-amb mostres de desinterès pels problemes com la immigració, l’atur i la pobresa creixent; amb manca de visió política per plantejar millores pel que fa a habitatges dignes; amb faltes de resolució en l’atenció d’una política sanitària adequada; amb poques ajudes per als deficients psíquics o físics; amb propostes xenòfobes o discriminatòries.

-amb programes insuficients per potenciar la família com a nucli central de la societat, amb pocs subsidis i iniciatives per a una necessària natalitat, davant de la inquietant qüestió demogràfica, o de cara a les pensions de jubilació i de viduïtat.

-amb propostes legislatives que no potencien les llibertats reals: llibertat d’expressió i d’ensenyament, o la vertadera llibertat política i religiosa.

-amb falsos patriotismes de “pacotilla”, nacionalismes excloents i exacerbats, ultracentralismes ofegadors; intervencionismes excessius dels governants en la vida privada, sense tenir en compte el Bé comú, el benestar integral de la persona..

-amb faltes de respecte per l’ésser humà com a persona; amb oblits dels drets fonamentals, com pot ser el dret a la vida, a la dignitat humana; dret a un salari digne, al destí universal dels béns, tenint clar que aquests només són mitjans per arribar a la seva justa distribució.

-amb lleis que fomenten la permissivitat de costums i la insolidaritat, les conseqüències de les quals ja són sabudes: tota mena de colles o hordes bàrbares que envaeixen els carrers.

– etc.

Es pot trobar l’equilibri i la sensatesa que tant convé al món polític i social ? O és un estar contínuament entre Escil·la o Caribdis. S’han originat, per aquesta raó, tants desencisos, tanta mandra de votar, tants desafectes o escepticismes? Alguns pensen que, amb l’abstenció, poden passar l’estret i evitar els esculls i corrents perillosos ? No sembla ser així, ja que amb l’abstenció encara poden anar pitjor les coses.

Qui té la resposta ? Encertar és una veritable “odissea homèrica”