A aquestes alçades de la pel·lícula, després de 300 anys durant la majoria dels quals hem patit una repressió tan sistemàtica com ferotge –“el genocidi invisible” en encertadíssima expressió d’en Jaume Clotet- si una cosa hauríem de tenir tots molt interioritzada és que la independència només arribarà després de moltes petites victòries, arrencades suant sang al nostre destí, a enemics extraordinàriament més poderosos que nosaltres, a un món del que no en podem esperar gairebé res fins el moment final del nostre procés.
Sí, ja sabem que hi ha, al costat de tot això, una petita minoria que viu instal·lada en una realitat paral·lela fabricada a cop de consigna, on l’imaginari de la retòrica evita haver d’entendre la veritable naturalesa de la realitat i tenir cap estratègia transformadora que ens faci avançar de debò en l’assoliment dels nostres objectius. Una de molt celebrada és la soflama aquesta de “la llibertat no es demana, es pren”. Sí: tu i quants més, ‘campeón’? Retòricament queda molt èpica la cosa, però és tan absurda com inútil i fins i tot contraproduent per transformar res, perquè guanyem res.
Tota aquesta dissertació només l’he volguda fer per cridar l’atenció sobre la importància que té per al nostre procés no desaprofitar CAP oportunitat per fer-lo avançar.
-Des del punt de vista exogen el nostre procés es desenvolupa amb una oposició ferotge de l’estat espanyol que vol impedir, com sigui, que puguem votar. A les antípodes d’Anglaterra, que ha pactat la consulta amb Escòcia, l’estat espanyol ho nega tot i busca que tot el món ens ho negui tot. I ells són un estat i tenen molt poder i mitjans i nosaltres som molt poca cosa, només ens tenim a nosaltres mateixos i la qualitat democràtica i cívica del procés que protagonitzem, cap aliat, ningú que doni la cara per nosaltres.
-Des del punt de vista endogen el nostre procés es caracteritza perquè la majoria que el fa possible es construeix des d’una enorme pluralitat política, que necessita de 6 partits polítics diferents, cadascun amb les seves coses, lideratges i “matisos”: CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i CUP. Aquí no hi ha un partit polític que tingui majoria absoluta i pugui liderar el procés sense haver d’estar permanentment construint consensos. Aquí hi ha 6 partits diferents, tots ells necessaris. I sí, hem d’invertir molts esforços en avançar assolint consensos. Com ja he dit algun altre cop, això que des d’un punt de vista d’executivitat, operatiu, és una càrrega, des d’un punt de vista polític atorga al procés una extraordinària solidesa i capacitat de sumar.
Doncs bé, en aquest context, el procés avança a partir de les successives victòries, èxits, aprofitament d’oportunitats. El procés avança quan el Parlament aprova per amplíssima majoria una declaració de sobirania i pel dret a decidir. El procés avança quan es consensua data i pregunta. El procés avança quan som capaços d’unir el país de punta a punta agafant-nos de les mans des de la diversitat. I així.
Ha començat la campanya electoral de les eleccions al Parlament Europeu. De totes les eleccions a les que la ciutadania és convocada aquestes són les que menys s’entenen en termes de vot-resultat. De tal manera que en les últimes eleccions només un 37% dels ciutadans hi van participar.
Tot i que hi ha arguments molt sòlids per defensar la participació estríctament des del que ja representa en el nostre dia a dia el Parlament Europeu, això avui m’és igual, perquè només amb un argument en tinc prou: aquestes eleccions són una nova i enorme OPORTUNITAT que tenim de fer avançar el procés!
L’unionisme i el seu enrocament en la negació de tot té una única esperança “estratègica” per fer naufragar el procés: que nosaltres la caguem. Així, cada repte que tenim al davant es converteix, per més innocent i fins i tot innocu que pugui semblar, en una autèntica revàlida. I al primer error que cometem, a la primera feblesa, se n’anirà tot a norris i tornarem a la casella d’inici.
Aquesta era la seva estratègia quan la Via Catalana. Les hemeroteques estan plenes de declaracions despectives que deien que estàvem cagats, que fracassaríem, etc. I no, la Via Catalana va ser un èxit absolut i van haver de callar. Llavors van pensar que seríem incapaços d’assolir un acord per la data i la pregunta. Ja es fregaven les mans. I no, vam assolir un acord històric que els va deixar més desconcertats que mai.
Ara l’unionisme aspira a que les eleccions europees ofereixin un resultat electoral en el que les forces polítiques unionistes (PSC-PSOE, PP i C’s) sumin, a Catalunya, un percentatge de vot superior al de les forces sobiranistes (CiU i ERC) i fins i tot a les forces pro-consulta (CiU, ERC i ICV-EUA).
Fixeu-vos en quins van ser els resultats del 2009: únicament vam votar un 37% del cens i només la suma dels resultats del PSC-PSOE i del PP va representar el 54% dels vots!!!! Oi que gela la sang?
Pensem, ni que sigui per un moment, que tots ens posemestupendíssims, passem d’anar a votar, i amb els primers resultats la suma de PSC-PSOE, PP i C’s supera el 50% dels vots…
– Oi que no cal molta imaginació per visualitzar com això seria usat, sense pietat i sense possible contraargumentació (o molt feble), contra el procés?
– Oi que se’n faria, aquí, allà i a tota la UE una lectura en clau“el sobiranisme ha estat derrotat a les urnes”?
-Oi que això ens afebliria extraordinàriament en les nostres aspiracions?
No, no cal molta imaginació per veure que un escenari així ens abocaria a un autèntic infern, ens deixaria molt i molt tocats, i tindria greus i totes negatives conseqüències per al procés.
Només per eliminar aquesta amenaça, que és certa, val la pena anar a votar, s’ha d’anar a votar. Però, si m’ho deixeu dir així, els arguments d’aprofitament d’una oportunitat encara són millors que els d’evitar una amenaça.
Si el 25 de maig tots els que compartim l’objectiu de votar el 9 de novembre i, sobretot, tots els que volem votar independència, assumim l’enorme oportunitat que tenim, i omplim les urnes de vots a partits sobiranistes o que estan implicats en el consens de la data i la pregunta, reforçarem extraordinàriament el procés, li donarem una enorme projecció internacional i complicarem moltíssim les coses a qui ens vol impedir votar.
Pensem, ni que sigui per un moment, que tots compartim aquesta visió d’aprofitar com una oportunitat les eleccions del 25-M i anem a votar, i amb els primers resultats la participació supera el 50%, la suma dels vots de CiU i d’ERC supera el 55% i si hi sumem també ICV-EUA els vots dels partits pro-consulta supera el 65%…
-Oi que no cal molta imaginació per visualitzar que aquests resultats arribarien ipso facto a totes les cancelleries i governs de la UE?
-Oi que no cal molta imaginació per veure que la lectura que se’n faria seria en termes de reconeixement de la voluntat d’independència del poble de Catalunya i de que és inevitable donar una sortida democràtica a aquesta voluntat, que només pot ser, com a Escòcia, un referèndum?
-Oi que no cal molta imaginació per saber que uns resultats així caurien com una autèntica bomba a la Moncloa?
-Oi que no cal molta imaginació per anticipar que tots, absolutament tots, els titulars i les anàlisis es farien en termes de victòria independentista i de derrota unionista?
Efectivament, no cal molta imaginació. Si assolim uns resultats així haurem aprofitat increïblement l’oportunitat que ens ofereixen les eleccions al Parlament Europeu. I sí, està clar, aquest resultat no implicarà automàticament res, però sí serà una nova victòria que ens haurà apropat més, cada cop més irrerversiblement, a poder decidir i a decidir independència.
Doncs fem-ho realitat! Votem i convencem tothom de votar.
