Elihú és el darrer amic de Job en afegir-se a la gresca. És un sobrevingut, més jove i també més descarat. Agafa el relleu dels altres tres quan sembla que aquests comencen a baixar la guàrdia, commoguts sens dubte per l’estat de Job i per l’obstinació amb què sosté la seva innocència. Quan comences a lamentar que tots semblin disposats a donar-te la raó, ni que sigui per fatiga, essent que tu encara tens necessitat de pledejar, agraeixes la insolència d’un Elihú que entra ben fresc en el combat.
¡Com gosa aquest marrec atrevir-se a contradir algú que té la malaltia i el dolor de la seva part! S’ha de ser, o bé un inconscient, o bé algú espiritualment molt consistent per gosar portar la contrària al pobre Job en un moment tan delicat. Ara més que mai, cal algú capaç d’assenyalar el teu bé més enllà del teu dolor. Algú que no t’etzibi un discurs que sembla prèviament enregistrat, amb la lliçó ben apresa del que és teològicament correcte, no fos cas que el teu dolor l’esquitxés i les esquitxades arribessin a Déu mateix.
Tard o d’hora arriba que, després de molt parlar, d’exigir, de contravenir, de renegar, comences a sentir unes ganes desconegudes de callar. Només aleshores és quan estàs preparat per acollir allò que et negaves, amb tota raó, a escoltar. Les paraules d’Elihú que m’han colpit són, precisament, aquestes: «Déu es deixa sentir a l’home, corregint-lo, fins i tot en el llit del dolor.» (Job 33, 19) Alguns tradueixen «corregint-lo pel dolor», suggerint el mateix argument sostingut pels tres primers amics de Job, segons el qual el dolor és el mitjà que Déu utilitza per corregir el pecat de Job. L’original hebreu suggereix més aviat que el sentit no seria tant que Déu provoqui el dolor per a corregir l’error, com que està disposat a corregir-lo «fins i tot en el llit del dolor», és a dir, sense permetre que el dolor es converteixi en una coartada que acabi envaint-ho tot i acabi bloquejant tota possibilitat de transcendència.
El dolor és una poderosíssima raó, certament. En aquest sentit, el dolor té més raó que qualsevulla altre raó. Però també és cert que el dolor és cec i encega el qui el pateix. ¡Que fàcilment ens podem ensuperbir amb l’excusa del dolor! Necessitem uns altres ulls que, amb molt d’amor i molt poca llàstima, ens ajudin a mirar més enllà del dolor. Si no és així, el dolor ens acaba tiranitzant i ens converteix en els seus esclaus, no amb violència, sinó donant-nos sempre la raó. Perquè, qui gosarà contradir-nos quan tenim el dolor de la nostra part?
Hauríem d’estar molt agraïts si en el nostre particular camí del dolor trobem un bon Eliahú, jove i descarat, amb la mirada neta de commiseració, capaç de veure la persona que hi ha més enllà del malalt i escoltar l’anhel que batega en el nostre cor per molt que li arribi ofegat pel dolor. ¿Recordeu “Intocable”, aquella pel·lícula francesa del jove negre que és contractat com a assistent d’aquell ric i culte senyor tetraplègic? ¿Recordeu de quina manera se’n fum en Driss de les tofonades culturals d’en Philippe? ¿Recordeu els massatges als lòbuls de les orelles que li fan al Philippe les massatgistes tailandeses? ¿Recordeu la severitat amb què es treuen mútuament de la seva postració quan es comencen a autocompadir?
Doncs Elihú vindria a significar per a Job una cosa semblant: la possibilitat de contravenir el dolor per més raó que tingui; la possibilitat de fer que el dolor -que no és més que dolor!- deixi de ser una maledicció i es converteixi en una oportunitat. Em refereixo a algú, en definitiva, que, quan més ens costi reconèixer el que hem estat, ens recordi qui som i qui serem sempre, tot i el dolor.
