Fa uns quants dies quan donava voltes sobre unes paraules que el beat Joan Pau II digué sobre el “personalisme” i sobre la mirada “personalista” que ell tenia envers l’home -com tractar i estimar els altres- em vingué a la memòria la figura de Elisabeth Eidenbenz, que acaba de morir a Suïssa fa pocs dies.
Afirmava el Sant Pare: “segueixo el principi d’acollir cadascú com una persona que el Senyor m’envia, i que, alhora, em confia…”, “tothom podria tractar els altres d’una manera bastant més humana, amb una relació més pregona: per a mi, cada ésser humà és un capítol a part”… I afegia: “No m’agrada el concepte “la massa” perquè té molt d’anònim”. Fou Emmanuel Mounier, cap allà els anys 30 -quan es coïen el feixisme i el nazisme- qui denuncià tant el liberalisme individualista com el col·lectivisme totalitari i, en certa manera, ja va començar a mobilitzar algunes consciències en el món dels filòsofs i pensadors en contra d’aquells errors despersonalitzadors. Va fer veure que el “personalisme” era un concepte fonamental per poder tractar sempre els éssers humans des de la caritat, la llibertat i la veracitat. Es tractava, doncs, de l’acolliment que un sovint no troba perquè les persones no es veuen, no es miren o no s’escolten com a persones que són: de vegades només es consideren com unes eines d’usar i llençar, com a objectes. Així no es podia -ni es podrà mai- construir un món més humà.
Quan hom llegeix allò que féu aquella infermera suïssa després de la contesa civil espanyola, l’Elisabeth Eidenbenz, de vint-i-quatre anys, a Elna, un veu com s’entén l’actitud personalista cristiana. Ella al final de la guerra civil espanyola, acollí en aquell poble -que fou Seu episcopal a la Catalunya-Nord-, en un palauet que encara es conserva i es visita, moltes dones espanyoles i jueves que esperaven ser mares. Els hi donà una llar, i molt d’afecte davant la propera maternitat. Aitals i semblants fets ens espongen el cor, perquè Elisabeth va salvar moltes vides -uns sis cents nens juntament amb les seves mares-; i això ha sortit una vegada més a la llum pública ara, arran de la seva mort als bells i fructífers 97 anys. La seva història fou descrita per molta gent. Recordo com l’Assumpta Montellà publicà uns llibres sobre la seva figura i el seu treball abnegat. Gràcies a les investigacions de la periodista catalana, publicant un llibre-reportatge, tots en sabem molt més. Una alta escriptora -María Mesa Peinado- féu un retrat de la infermera suïssa i el seu treball durant aquell lustre. També fa pocs anys feren una Exposició, a Barcelona, sobre aquests fets històrics tan lloables. Moltes noies que portaven el nom d’Elna, perquè nasqueren allà, es reuniren a la Ciutadella de Barcelona per tal d’homenatjar-la. Per això l’hi donaren l’any 2006, aquí a Catalunya, la medalla de Sant Jordi. L’havia merescut amb escreix.
La gran “personalitat” d’aquesta suïssa catòlica és una mostra exemplar del que s’ha d’entendre sota el nom de “personalisme cristià”.Segur que la seva mort ha estat plàcida pel bé que féu. “Ha mort un àngel”, han titulat els diaris. Ella humilment se sentia satisfeta d’haver vist “persones”, en aquells tristos moments, en tantes dones: no només unes pobres i infelices “refugiades” de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Retirada a la població de Rekawinkel, a 30 km de Viena (Àustria), a partir de 2002 li començà a arribar el reconeixement a la seva labor, amb la publicació de diversos llibres sobre la seva gesta i la concessió de vàries distincions individuals.
