La primavera ha portat Joan Miró (1893-1983) a Londres amb la gran retrospectiva “Miró: L’escala de l’evasió” a la Tate Modern ( des del 14 d’abril fins l’11 de setembre). Organitzada amb la col.laboració de la Fundacio Miró de Barcelona, l’exposició viatjarà a Barcelona l’octubre vinent i a la National Gallery de Washington, el maig del 2012.
La mostra es presenta com un homenatge necessari a l’ artista , ja que la darrera gran exposició de Miró a Londres va ser a la Tate el 1964. La novetat és que analitza la seva obra en relació al seu context històric. L’exposició presenta a Miró com un artista amb consciència política i una forta identitat catalana, compromès amb les llibertats democràtiques al llarg de tota la seva vida que abarca: el París dels anys 20, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, el franquisme, el maig francés del 1968 i la transició democràtica. L’escala de l’evasió del títol fa referència a l’escala que apareix en moltes obres de Miró, com a símbol de la connexió entre el que és terrenal i el que és sublim. És a dir, Miró com un artista de somnis i universos particulars però que només s’entén a través del seu arrelament a la realitat en la que va viure.
És aquesta lectura de Miró com artista polític la que ha desencadenat algunes crítiques a la premsa britànica , amb comentaris com els d’Alastair Smart (The Telegraph , 2 d’abril) de que veure a Miró o qualsevol artista sota el prisme polític és reduir el seu art, o els de Laura Cumming (The Observer, 17 d’abril) en el sentit de que l’exposició “…vol convertir a Miró en una cosa que no és, un artista politic”. La percepció de Miró com l’ artista surrealista i de somnis tan arrelada al discurs de l’art del segle XX no és fàcil de revisar i des d’aquest punt de vista l’escala de l’evasió del títol, tal i com diu el crític Alastair Sooke (The Telegraph, 14 d’abril) és tanmateix, només aixó, una evasió d’una realitat opressiva…
Amb tot aquest “emotional baggage” (tal i com com denominen els anglesos qualsevol càrrega o ‘equipatge’ emocional ) la meva visita a la Tate prometia ser molt interessant. Després de veure les 13 sales i les més de 150 obres reunides, el que impacta més és la fantàstica evolució visual de l’artista. Al principi es veu la influència de les primeres avantguardes , però el fet determinant per Miró serà el contacte amb el grup dels surrealistes que actuarà com a catalitzador de la seva obra. A partir d’aquí Miró crearà un llenguatge i simbologia propis que desenvoluparà al llarg de la seva vida. El que també és remarcable de la mostra és l’esforç dels comissaris de presentar obres que pertanyen a col.leccions molt diverses, és un privilegi poder contemplar-les juntes.
L’argument de l’exposició, que relaciona l’entorn històric i les conviccions idelògiques de l’artista amb la seva obra, es fa palès en la selecció dels quadres exposats. Especialment en obres com la “Sèrie del pagès català” (1924-25), que denota l’identitat catalana de Miró; el “Bodegó amb sabata vella” (1937) i “Ajudeu a Espanya”(1937), que estan vinculats a la Guerra Civil; la “Sèrie Barcelona” (1939-1944), relacionada amb la Segona Guerra Mundial i en obres més tardanes com el tríptic dedicat a Puig Antich “L’esperança de l’home condemnat’ (1974) . Els comissaris han construït un discurs molt acurat amb explicacions detallades de cada etapa històrica. En els passatges dedicats a la cultura catalana, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil espanyola i franquisme es fàcil intuir la col.laboració amb la Fundació Miró.
Malgrat la validesa d’aquesta lectura , només cal fixar-se en la sèrie de les “Constel.lacions”, iniciades a Normadia al 1940 quan l’artista fugia de l’ocupació de França i que Miró va finalitzar a Mallorca al 1941, per adonar-se que els símbols que omplen aquestes teles son de collita pròpia de l’artista, i traspassen la realitat que l’envoltava. Aquestes obres, més que una reacció a un moment històric emanen d’una força interior i reflecteixen un món individual. És interessant entendre en quin context es van produir però tenen una autonomia pròpia en la que rau la seva força.
Així doncs, al sortir de l’edifici imponent de la Tate em van envair dos sentiments contradictoris. Per una banda aquesta és una exposició que fa justícia al Miró que els catalans coneixem i estimem, l’artista que va sortir i conquerir el món però que només té sentit en el context de les seves arrels a la terra i identitat catalanes. Però per altra banda,
l‘exposició es queda curta a l’hora de definir a Miró ja que en el fons, l’entorn es superflu: per connectar amb la seva obra només ens hem d’endinsar en el món de Miró. En tot cas, quina oportunitat més excepcional poder fer totes aquestes reflexions a Londres, aquesta reunió internacional d’obres de Miró és potser la veritable proesa de l’exposició.
